CURVATURA: Laura Llaneli
Una curvatura és una desviació de la línia recta. Una desviació suau, gairebé imperceptible, que obliga a prestar atenció d’una altra manera. El títol d’aquesta exposició anomena alhora un gest físic i una manera de moure’s pel món, o d’escoltar-lo. La mostra reuneix obres que es desplacen cap a allò que queda fora del centre: els ecos, les reverberacions i les restes. En prestar atenció constant a les desviacions i desbordaments en els sistemes d’organització, sorgeix una tensió entre el desig d’estandarditzar el so i l’existència d’alguna cosa que sempre queda a la deriva.
Des de fa més d’una dècada, Laura Llaneli treballa amb el so com a objecte d’estudi llindar. Li interessa allò que ocorre just abans que alguna cosa soni o quan ja ha deixat de sonar. El xiuxiueig, el silenci, la vibració mínima, el soroll de fons, les freqüències que passen desapercebudes enmig de societats saturades d’estímuls. El seu treball s’acosta a allò infraordinari, a allò aparentment insignificant que, quan s’escolta amb atenció, transforma completament l’experiència de l’espai i del temps.
Les obres presentades pertanyen a diferents moments de la seva pràctica, però totes comparteixen aquesta mateixa inquietud. Ens obliguen a afinar l’escolta. L’àudio apareix com a empremta, podria ser una memòria comprimida o fins i tot un secret, manifestant-se com a ressonància física i emocional. A vegades no es percep directament; hi ha vegades que només s’imagina, altres vegades roman com una freqüència atrapada.
Contact Car (2026) parteix precisament d’aquesta idea de reverberació retinguda. Construïda a partir de la història de l’espai de la galeria, que anteriorment va ser un garatge, l’obra activa la memòria sonora d’allò que ja no hi és. El cotxe apareix com un cos que encara conté sons amagats. Els sorolls lleus, mínims, són desplaçats d’allò que normalment associem a l’automòbil. No és el motor encès ni la velocitat, sinó friccions i vibracions gairebé imperceptibles, com si l’objecte continués ressonant després d’haver deixat de funcionar. La referència a l’ASMR (Resposta Sensorial Meridiana Autònoma) travessa la peça, però desapareix la veu xiuxiuejant i roman únicament la proximitat física del sotragueig, unit a l’espai sense acabar de revelar-se.
L’obra Tapping studies I (2026) prolonga aquest gest. La sèrie fotogràfica recull les mans com a restes visuals d’una acció que ja no succeeix però que continua reverberant en la instal·lació. De la mateixa manera que a Contact Car desapareix la veu, aquí el gest queda suspès i fragmentat en imatges. Veure les mans i escoltar els petits cops activa el moviment en la memòria, com si el cos completés allò que falta.
Aquest desplaçament troba un contrapunt directe a Secretos (2025). Les micro SD contenen confessions xiuxiuejades durant les accions Hace tiempo que no te susurro… i The Whispering Cabin, realitzades entre 2021 i 2024. Els secrets existeixen emmagatzemats dins de les targetes de memòria, però mai no seran escoltats, romanen segellats. El xiuxiueig aquí ja no és so sinó possibilitat de so, una intimitat comprimida i muda. Si a la peça del cotxe el soroll persisteix sense veu, a Secretos la veu existeix sense horitzó d’escolta.
A Muted Crash (2025) i la sèrie fotogràfica Ruido (2022), l’element acústic torna a desplaçar-se cap al terreny de la imaginació. Laura Llaneli planteja fins a quin punt les sonoritats poden existir sense sonar. Els objectes semblen conservar una memòria acústica pròpia. Els plats suspenen l’expectativa del cop; les fotografies activen sons interns, subjectius, records auditius que apareixen en llegir la imatge. L’escolta emergeix des de l’experiència acumulada de qui mira, des d’associacions involuntàries, des d’una ressonància col·lectiva construïda per la memòria.
To hear the sea in a seashell (2026) porta la idea de curvatura de manera literal i física. El so mateix existeix a través d’ones corbes. El cargol de mar filtra i equalitza l’ambient, retornant-lo transformat per la seva pròpia estructura i accentuant determinades freqüències. L’artista tradueix aquestes freqüències a acords i notes musicals, intentant fer entrar ressonàncies lliures i difuses dins d’un sistema de convencions afinades. El gest conté una tensió constant entre deriva i contenció, entre allò que s’escapa i l’intent d’ordenar-ho. El cargol funciona així com un cos acústic on ambdues forces conviuen.
L’exposició, en aquest sentit, no proposa únicament escoltar les obres, sinó allò que les envolta, sentir també allò que hi ha dins nostre, el soroll silenciat, l’eco distant de fons. Llaneli convoca des del text, des de l’objecte i des de l’absència, una idea de contenció, remetent al so sense necessitat de generar-lo. Reflexiona també sobre què significa produir més soroll en un present ja fart. Com una corba, les obres ens conviden a desviar la percepció. CURVATURA proposa habitar aquesta derivació. Escoltar allò que amb prou feines vibra, allò que encara roman.
