Los Hijos de Sodoma: Daniel Gasol
Amb motiu de Loop City Screen 2026, ADN Galeria presenta Los Hijos de Sodoma, de Daniel Gasol. Aquesta obra de vídeo es podrà veure a ADN Galeria fins al 30 de novembre.
Lxs hijxs de Sodoma és una investigació sobre la relació entre desig, autoritat i representació. El treball parteix d’un fet concret: l’any 2014, la gravació d’una escena gai per a una pel·lícula pornogràfica de la productora Bel-Ami va ser objecte d’una sanció a Itàlia, en considerar-se que l’ús d’uniformes oficials en una representació de caràcter sexual vulnerava la legislació vigent sobre el prestigi i la utilització dels símbols de l’Estat.
A partir d’aquest precedent, el treball desplaça la qüestió de la censura cap als límits de la representació. Què pot fer un cos vestit amb un uniforme oficial? En quin moment un uniforme deixa de ser un signe institucional per convertir-se en un dispositiu performatiu? On se situa la frontera entre ficció, representació i possible infracció legal?
El treball està protagonitzat per dos personatges que vesteixen uniformes oficials pertanyents a diferents cossos de l’Estat italià, reproduïts d’acord amb els models reglamentaris. La investigació incorpora una anàlisi de la normativa italiana relativa a l’ús d’uniformes, insígnies i emblemes oficials, delimitant acuradament allò que la legislació permet i allò que prohibeix. El treball se situa precisament en un límit jurídic, apropant-se a la frontera sense traspassar-la. L’acció evita deliberadament qualsevol representació de funcions pròpies de l’autoritat, ja que no hi ha detencions, identificacions, ordres, simulacions de servei ni cap exercici de funcions públiques. L’uniforme es manté com un signe visual desproveït de la seva funció institucional, que esdevé un suport des del qual interrogar les relacions entre poder, masculinitat i desig en la pràctica del cruising.
Paral·lelament, l’obra desenvolupa una cartografia dels codis gestuals, entesos com un sistema de comunicació no verbal construït històricament per persones que buscaven reconèixer-se en contextos de clandestinitat. Mirades, pauses, distàncies, aproximacions obliqües, assentiments, sincronitzacions o petits desplaçaments s’analitzen com a unitats mínimes d’un llenguatge corporal transmès informalment entre generacions.
Lxs hijxs de Sodoma situa així dos sistemes de codificació cara a cara: el llenguatge normatiu de l’Estat, materialitzat en l’uniforme, la legislació i els límits del seu ús, i el llenguatge invisible del desig, construït mitjançant gestos gairebé imperceptibles.
