S'obre el teló: Elsa Casanova

Fa uns mesos vaig llegir que els documentals de natura solen mostrar escenes de lleons mascle caçant per fer el contingut més dramàtic i atractiu per al públic¹. Tot i això, els lleons es passen la major part del dia dormint i generalment són les femelles les que s'encarreguen de caçar. Uns dies després, vaig anar al taller d'un taxidermista, i davant d'un lleó a mig muntar amb postura d'atac, li vaig preguntar: per què no representar el lleó estirat per oferir una imatge més fidel al seu comportament habitual? Es va fer un llarg silenci mentre el taxidermista pensava què respondre.

El taller estava ple d'"animals" col·locats sobre pedres artificials i suports de fusta de noguer fosc. Si els miràves als ulls, semblava que anessin a escapar corrent. Els ulls eren només dues boles de plàstic. L'escena recordava als diorames d'un museu, però com si algú s'hagués fet un lio amb la coherència de l'ecosistema. Els animals, sostrets del seu hàbitat, havien estat arrancats de la pell, les ullals i les banyes. «Si els trofeus passen uns barems d'homologació, alguns guanyen medalles», em va dir el taxidermista. La pell es col·loca sobre formes d'escuma de poliuretà prefabricades que reprodueixen postures estandarditzades i idealitzades de la fauna representada.

En aquell teatre hiperrealista amb actors immòbils vaig pensar en el llibre El patriarcado del osito Teddy: taxidermia en el jardín del Edén de Donna Haraway, en el que explica que en els diorames dels museus d'història natural es repliquen models familiars tradicionals inscrits en un ordre heteropatriarcal. El mascle es presenta com a figura protectora dominant, la femella apareix en segon pla, i dues cries completen l'escena. I, tot i que aquestes escenificacions semblen "naturals", són faules visuals que pretenen mostrar com a "ordre biològic" allò que és una construcció sociocultural. Segons Haraway, els diorames no són dispositius on la "natura" es limita a representar-se, sinó «mapes de poder que, alhora torn, amenacen amb governar als vius»². Vaig pensar també en Jacques Derrida, que sosté que tota representació és sempre una traïció, una traïció emmascarada sota una aparença d'objectivitat científica. No li vaig comentar res d'això al taxidermista.

Mentre em senyalava les imperfeccions a arreeglar a la pell del lleó, encara sostinguda amb agulles, el taxidermista em va dir: «Encara haig d'amagar la ferida del tret». La mort és condició indispensable per poder sostenir la mirada eterna amb l'animal; tot i això, tot allò que "incomoda" es retoca per fer-se invisible. La cicatriu, el cos ferit, decadent o fatigat s'amaga, generant una distància amb la violència inherent de la pràctica. El cos es repara perquè rores mantingui sota paràmetres de "perfecció canònica", l'animal invulnerable, embelleit i, que la funció no acabi mai!

Al lleó hi havia una única ferida d'arma a amagar. Un sol tret al centre de la diana: el tir perfecte. «No es caça per matar, sinó al revés, es mata per haver caçat»³. La lògica de la reparació de la pell em va recordar les pegatines utilitzades als camps de tir per cobrir els impactes a les dianes d'entrenament, petits gestos de reparació que permeten que es pugui continuar assajant el tret perfecte. Si la diana estigués tota plena de pedaços semblaria confeti, però sense res a celebrar. El lleó era com una diana amb un sol pedaç al centre del blanc. «Tenir el trofeu a casa és el testimoni tangible dúna victòria», va dir el taxidermista.

Tot i que aquesta pràctica ha anat perdent popularitat amb el temps, continua sent un clar reflex de l'impuls humà per retratar la natura. La taxidèrmia no només captura la fauna salvatge en la seva permanència, sinó que també desvela una forma particular de relacionar-se amb la natura. La representació d'un lleó està configurada per imatges ja existents de l'animal, allò que suposadament "és" i alhora moldeja i fixa una comprensió futura sobre allò que "serà", formant un bucle. Si traslladem la noció de "performativitat" de Judith Butler a aquesta pràctica, podem entendre-la com un dispositiu on la "natura" no es limita a representar-se, sinó que es produeix mitjançant repeticions materials. Representar un lleó en posició d'atac no sols "reflecteix" sinó que també "refracta". Això tampoc li ho vaig comentar al taxidermista.

¹ En el pròleg de "Palmer, Chris. Shooting in the Wild: An Insider's Account of Making Movies in the Animal Kingdom (2011)" Jane Goodall es pregunta: ¿I quanta llibertat artística hauria de concedir-se-li al guionista d'un documental de natura? ¿Podem tolerar interpretacions antropomòrfiques del comportament amb la finalitat de guanyar-se la simpatia dels espectadors o de provocar el riure?

² Haraway, Donna. Teddy Bear Patriarchy: Taxidermy in the Garden of Eden (1984).

³ Ortega y Gasset, José. Meditaciones sobre la caza (1942).