Colegiado número 171: Alán Carrasco

Format a Madrid i Londres, i pertanyent a l’anomenada Generació del 25, Manuel Sánchez Arcas va desplegar una activitat institucional, tècnica i política que el va situar al centre mateix del projecte republicà, combinant el seu paper com a arquitecte modern format en els principis de la racionalització constructiva, amb un compromís ferri amb la transformació social i l’arquitectura pública. Aquest interès ètic i polític per l’arquitectura com a resposta material a la devastació i com a eina de futur travessa el tríptic Восстановление / Odbudowa / Wiederaufbau, que connecta l’experiència primerenca de les ruïnes europees de la Gran Guerra amb el lloc central que la reconstrucció adquiriria dècades més tard, durant el seu exili.

El 1939, a causa dels seus càrrecs dins de l’administració republicana i del seu rol dins del Comitè Central del PCE, va iniciar un triple exili que, en el seu cas, seria definitiu. Així, desposseït de la seva col·legiació i de la possibilitat de l’exercici professional a perpetuïtat després de les purgues als arquitectes empreses per part de les autoritats franquistes, començaria un recorregut vital, polític i professional a l’altra banda del teló d’acer, transitant Moscou (1939-1947), Varsòvia (1947-1958) i, finalment, Berlín Oriental (1958-1970). Carrasco aborda també les bifurcacions clausurades d’aquesta biografia, com a Einbahnstraße. Embajada mexicana, on un visat concedit pel govern de Lázaro Cárdenas obre la possibilitat d’un exili alternatiu que mai no va arribar a materialitzar-se, subratllant la irreversibilitat de les decisions polítiques que fixen un destí en un sentit i no en un altre.

Els tres països del seu exili van constituir un paisatge polític que, malgrat la seva afinitat, no van ser especialment favorables al seu talent, relegant-lo en moltes ocasions a treballs tècnics i sense reconeixement de la seva autoria. Aquesta condició de supervivència professional, marcada per un equilibri constant entre fragilitat i resistència, apareix a Un riesgo calculado, on les estructures laminars de formigó armat estudiades per Sánchez Arcas es converteixen en metàfores d’una vida 

sotmesa a tensions extremes. Cal adaptar-se sense trencar-se, sostenir-se en una arquitectura mínima, assumir cada gest com un risc acuradament mesurat.

Tanmateix, es va trobar, un cop més, envoltat per grans esdeveniments que van configurar bona part del segle XX i del nostre present. En aquest marc, l’arquitectura es revela també com un arxiu material del conflicte geopolític. L’obra Хронотоп [Cronotopo] reprodueix informes secrets nord-americans sobre la producció de materials de construcció civil a la Unió Soviètica, de manera que el suport no il·lustra el contingut, sinó que l’encarna. En aquests materials se superposen el temps històric de la Guerra Freda i la temporalitat lenta de la matèria constructiva, condensant la dimensió política de la (re)construcció socialista.

En aquest sentit, el projecte de Carrasco gira, fonamentalment, al voltant de dos trops. El primer, connectat amb la idea de «reconstrucció» com a mite fundacional dels tres països de l’exili de Sánchez Arcas, paradoxalment tres estats que avui ja no existeixen. El segon, i en paral·lel a l’anterior, se centra en la contradictòria «construcció de pau» o «Pax soviètica», com a part de l’agenda de l’URSS i els seus aliats en la complexa divisió d’un món bipolar durant la Guerra Freda. Ambdós eixos es despleguen de manera clara a Po wszystkim [Después de todo], que pren com a punt de partida cartells polonesos de la reconstrucció de Varsòvia i els transforma en un paisatge visual immersiu, on la promesa de pau conviu amb la persistència del conflicte latent.

Aus dem Osten kommt das Licht escruta les condicions sota les quals operen les polítiques memorialistes de les ciutats, des del carrer mínim dedicat a Sánchez Arcas a Madrid el 2017 fins a la possibilitat latent, i potser impossible, d’una inscripció a Berlín. La peça subratlla així el difícil equilibri amb què es fixen les decisions sobre què o a qui és legítim recordar en l’espai públic, especialment quan els testimonis d’una altra època són desplaçats o esborrats.

En última instància, el projecte «Colegiado número 171» aprofundeix en qüestions presents prèviament en el treball de Carrasco, com la història de l’exili republicà (també d’aquell més incòmode, com el que va tenir lloc als països de l’Est); sobre les possibilitats de la Història, en aquest cas plantejant alternatives ucròniques a la biografia del mateix Sánchez Arcas; o sobre què i a qui es pot recordar des de la historiografia occidental quan un procés com l’ensorrament concatenat de l’espai de l’Est té lloc i la destrucció dels testimonis d’una altra època (ara connotats negativament) es fan especialment habituals.

Alán Carrasco va realitzar aquest estudi durant una residència per a projectes de recerca artística vinculats a l’activitat del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència.