Miguel Ángel Sánchez: “Una galeria d’art és un mitjà de comunicació”

Maria Palau, El Punt Avui

Miguel Ángel Sánchez, Galerista. Dirigeix l'espai ADN de Barcelona.

ADN és una de les galeries d’art amb més caràcter propi de Barcelona, aliat de la creació contemporània de fort accent polític. Alguns diran que ha sobreviscut miraculosament durant 20 anys (els farà exactes el 2023), però aquí no hi ha més secrets que els que ens desvela la seva ànima, Miguel Ángel Sánchez (1972), i els principals són l’entusiasme i pencar.

Per què va decidir ser galerista?
No en volia pas ser... M’ho vaig trobar. El meu pare, un immigrant de Múrcia que va arribar a Catalunya a finals dels anys cinquanta, va aconseguir fundar una empresa de gestió de residus i jo, el petit de quatre germans, vaig estudiar administració i direcció d’empreses (la primera persona de la família que tenia estudis universitaris) per continuar el negoci. Però no vaig encaixar-hi bé. Tenia 23 anys, un salari decent, un piset llogat… i vaig decidir marxar als Estats Units, sense saber ben bé què fer.
I allà sent la crida de l’art.
Vaig estudiar història de l’art a Nova York, que és el que realment m’agradava des de que tinc consciència, però sense cap pla previ. Em van contractar al Moma PS1 per fer d’assistent de la responsable de premsa. I se’m va obrir la possibilitat de quedar-me allà permanentment. Però ja havia viscut cinc anys i mig a la ciutat i vaig tornar. Acabat d’arribar, un dissabte (dos o tres dies abans de l’atac terrorista a les Torres Bessones) vaig veure un anunci del centre d’art Piramidón. Vaig trucar-hi i vaig començar a fer-hi feina.
I el 2003 obre la seva galeria.
A Piramidón vaig substituir el Toni Pont, un veterà del sector que era qui realment volia muntar una galeria. Li vaig dir que quan s’hi posés em truques i en parléssim. I així va ser. Vam començar junts el projecte d’ADN. Aquella codirecció, en la qual també hi havia el Juanjo Rey, no va funcionar. La meva visió era més internacionalista; ells tenien un tarannà més local. Em vaig trobar dirigint la galeria tot sol dos anys després. I torno així a contestar-te a la pregunta: mai havia somiat ni desitjat ser galerista!
Va ser dur? Teòricament, encara no hi havia crisi...
Quan engegues una galeria, els dos, tres, quatre primers anys són de molta lluita. S’ha de pencar molt. I encara més si no tens coixí econòmic. ADN neix, a més, posant èmfasi en treballs sociopolítics, que llavors tampoc és que fossin tan obvis en el nostre context. Vaig patir per aixecar el projecte. I de sobte ens trobem amb la guerra de l’Iraq, els atemptats d’Atocha, la gran crisi global, el Procés, la covid, ara una altra guerra, la d’Ucraïna, la crisi energètica… Vull dir que un marge de tranquil·litat per treballar no l’he tingut mai.
Durant tot aquest temps, ha vist tancar un munt de galeries històriques de Barcelona víctimes d’aquests daltabaixos, però també n’han aparegut de noves…
No tantes com voldríem. L’índex de natalitat de galeries a Barcelona és justet. Com ens n’hem sortit ADN? Hi ha diversos factors clau d’èxit. La singularitat del programa, que potser per ser tan definit va costar més arrencar, com et deia, però que un cop fas que es conegui, qui hi té interès ve directament a tu. I la hiperactivitat. Quan no era tan normal que les galeries d’aquí anessin a fires, nosaltres en fèiem més de deu a l’any. Un desgast brutal, però que ha valgut la pena. ADN és avui una galeria solvent i consolidada. No ho diré amb la boca massa gran perquè mai saps què pot passar…
El mercat que ho ha fet possible és l’internacional, no el local, veritat?
Sí, i tant. Entre el 60% i el 70% del negoci el fem fora. L’altre 30%, a l’Estat espanyol. A Barcelona no arriba a un 10%.
Això és un problema.
Un problema enorme, perquè no tenim avantatge competitiu amb altres galeries d’altres contexts que sí que generen recursos a casa. Jo, les vendes que faig són molt cares, perquè impliquen molta difusió, viatges, transports, assegurances, un equip humà per gestionar-ho…
I que passi en una ciutat amb tanta tradició col·leccionista…
Això he llegit i això m’han explicat, però jo sincerament no ho he viscut. Aviam: no és cert que les polítiques culturals no ens facin costat. Nosaltres, com altres galeries, ens hem pogut internacionalitzar gràcies als ajuts sobretot de l’ICEC de la Generalitat. Però la societat civil, aquestes pràctiques més contemporànies no sé per què no té valentia (per dir-ho d’alguna manera) per col·leccionar-les. I sobta perquè tenim una xarxa d’institucions potents i amb prestigi internacional. No acabo d’entendre per què no hem tingut relleu generacional de col·leccionisme. Sempre és odiós que ens comparem amb Madrid, però és cert que allà hi ha una mica més de moviment, potser perquè és on hi ha les col·leccions corporatives i les grans institucions que col·leccionen; té la població flotant de col·leccionisme sud-americà; per descomptat, Arco… Dit això, Barcelona és una ciutat molt atractiva i no és cert que totes les vendes les faci a fora. Moltes les faig a col·leccionisme internacional que convido aquí. Per tant, tot s’ha de matisar. I tot es pot reconduir. Crec que podem donar el tomb. El Barcelona Gallery Weekend em fa ser optimista perquè està contribuint a estimular aquest interès de la gent d’aquí que ens manca. A l’última edició, feia goig veure la galeria plena a vessar de visitants: 500 persones. I, a més, vam vendre. Sempre ho he dit: col·leccionar art pot ser col·leccionar experiències, no cal posseir-lo tampoc. Les galeries estan obertes i no cobren entrada. El germen de la passió per l’art l’oferim de forma gratuïta.
És que una galeria, com un museu, sense gent…
Per mi una galeria és un mitjà de comunicació. Algun company diu: és un espai d’experimentació. També. Però sobretot el que fem és difondre: idees, conflictes, problemàtiques… Si ens falla el públic, malament. Òbviament no canviarem el món d’un dia per l’altre, però la cultura és important perquè genera radiació de fons. I, al final, les idees van agafant i sí que genera canvi.
El que no podem dir és que el raquític col·leccionisme local es degui a un problema econòmic, aquí, a Barcelona. L’estat d’ànim és un factor tant o més decisiu que el de la butxaca.
Totalment. En el nostre context hi ha molta gent amb molts recursos. Tampoc ens podem enganyar: hi ha un tipus d’art d’artistes emblemàtics o de producció elevada que no el pot comprar qualsevol. Però a ADN tenim clients joveníssims que tenen un sou justet i fan grans esforços per adquirir obres a partir de 1.200 euros. Nosaltres els posem totes les facilitats per pagar-les. Perquè no ens hi juguem gaire, en parlar de xifres tan petites, i el que hi guanyem és molt, perquè estem sembrant. Som una galeria horitzontal i inclusiva. Tractem igual els col·leccionistes; també els artistes, siguin consagrats o que tot just acaben de començar les seves carreres.
Té truc, ser bon galerista?
No sé quins són els factors clau d’èxit a nivell de lideratge d’un programa galerístic. Sempre he pensat de forma naïf que s’han de fer moltes coses, que has de fer tot el que pensis que pots fer i més, perquè alguna l’encertaràs [riu]. Sí que he d’admetre que jo tinc una mancança important, que és la meva intel·ligència emocional. Soc una persona temperamental i un bon galerista ha de ser calmat, perquè treballem amb l’èxit i el fracàs de molta gent. Treballar amb artistes no és senzill perquè treballes amb vida, amb gent que té les seves il·lusions i pors. És a dir, ho has de fer amb la màxima cura. I hi afegeixo: fer un equip bo és condició sine qua non.
Què fa que es fixi en un artista i no en un altre?
També té el seu misteri. En el nostre cas, tenim un programa força acotat. Vull dir que hi ha una part important de la creació contemporània que, tot i que a mi m’interessi personalment, a ADN no té sentit. D’altra banda, intento, quan entra un artista nou a la galeria, que sigui una altra declinació del relat que volem generar. A vegades t’adones que estàs posant el focus en artistes joves i portes el Carlos Pazos. O t’adones d’una deficiència històrica, les dones artistes, i n’incorpores. El programa es va compensant i va evolucionant, sempre dins el nostre registre: treball polític, ben produït i que jo vegi que té un potencial de creixement, si és un artista jove, o que enriqueix la nostra narrativa, si és un artista més madur. I el factor geogràfic també compta: si una part important de la nostra xifra de negoci la fem al mercat francobelga és perquè treballem amb artistes d’aquest context. Has de pensar que dins del mercat de l’art global, la contribució de l’Estat espanyol és un 0’7%; la de França, un 6%.
A Barcelona ja ningú parla del projecte de la gran fira.
No hem trobat un consens jo crec que per la mateixa raó que ens falta massa crítica de col·leccionisme local. Seria realment difícil fer venir galeries internacionals. Tenim un altre model de fires més petites i especialitzades, Swab i Loop. Tant de bo puguem acabar tenint la gran fira, però abans han de canviar força coses.
Barcelona és plaça forta de galeries?
Jo, que viatjo molt, trobo agosarat fer aquesta afirmació. Hi ha una trentena de galeries actives i consolidades, cadascuna amb la seva personalitat, i això parla bé de la resiliència cultural de la ciutat. Però per la dimensió de Barcelona i el seu cinturó n’hi hauria d’haver més per poder-nos considerar un pol de galerisme fort com altres capitals europees.
Internet semblava que havia de liquidar l’espai físic de la galeria. Quin sentit té avui en l’era de la virtualitat?
La galeria és, hi insisteixo, un mitjà de comunicació i cal un espai físic perquè succeeixi. La fisicitat de les obres és importantíssima. Els artistes necessiten el repte de generar un ambient dins d’una galeria. A mi em treus la galeria i deixo de ser galerista. Per això vaig obrir Platform [llegiu la peça] i un altre espai, Factory, per a produccions. Jo, els metres quadrats els necessito. Potser som una de les galeries més grans d’Espanya pel que fa a instal·lacions: tenim 1.200 m². I ara comencem un projecte sui generis a París: hem adquirit un petit local que, a més d’utilitzar-lo internament, farem servir per a presentacions. El primer esdeveniment serà aquest novembre coincidint amb Paris Photo: farem un sopar amb una vintena de convidats del context parisenc per presentar obres de Carlos Pazos, que hi viu. Dit això, les eines digitals, és veritat que amplifiquen, però també ho és que fan soroll. En el nostre cas no tenim massa èxit en comerç en línia perquè les obres estan carregades de discurs, no totes són visuals...
Recuperem aquell nano que, sense haver-ho planificat, es fa galerista. És el que s’havia imaginat que seria?
No, no, no. La gent es pensa que soc un cínic quan em sent dir-ho, però el cert és que no ho tornaria a fer.
Què diu ara!
No perquè hagi estat un patiment sinó perquè em sembla que hem tingut molta sort. Tens massa números que no funcioni. I encara més amb un programa com el nostre. Fa poc ho comentàvem amb una persona de l’equip: quants artistes tenim que són realment complicats de generar recursos, per ells i per nosaltres. No soc una persona covarda, no em fa por gairebé res, però honestament he de reconèixer que és dificilíssim tirar-ho endavant. La galeria m’ha absorbit la vida!
No podem acabar així. Parli’ns de les satisfaccions.
Totes! Perquè sé que hem fet una contribució. No vull semblar arrogant, però sí que penso que si ADN no hagués existit, alguna cosa faltaria. I això ho és tot.
Un últim desig.
Dos. Un, m’agradaria veure al nostre context més galeries, més sanes, amb més recursos per poder ser més ambicioses. Dos, vull continuar creixent. Em queda metxa. De la mateixa manera que t’he dit que si hagués sabut tot el que implicava no ho tornaria a fer, ara no sabria fer cap altra cosa. Llarga vida a ADN.

 

I més enllà
Només algú optimista seria capaç d’inventar-se el 2013, en el moment més dramàtic de la crisi, un satèl·lit d’ADN, Platform, a Sant Cugat. “A les galeries hi ha una tirania temporal, les exposicions de sis o vuit setmanes que has d’amortitzar i que a vegades no tens ni temps per acabar de gaudir, d’entendre. A Platform vam trencar aquests límits amb propostes que duren quatre o cinc mesos. A més, el 2013 era un moment d’austeritat cultural, i em va semblar que nosaltres, que estàvem en una situació més o menys còmoda, podríem ajudar amb un petit, petitíssim, granet de sorra l’ecosistema de l’art local.” Tancat durant els dos anys de pandèmia, ADN Platform torna a la càrrega aquesta temporada.

October 13, 2022
of 20