Mentre la guerra continua devastant Ucraïna, els debats al voltant de la immigració al Regne Unit es tornen cada vegada més violents i un partit d'extrema dreta pren el control d'un estat alemany per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial, a Irlanda, una nova exposició dirigeix la seva atenció no cap al conflicte, sinó cap a la pau.
Technologies of Peace: Art and Transition in Contemporary Europe (1989–2026), inaugurada dissabte al Irish Museum of Modern Art (IMMA), és una exposició especulativa que reuneix més de 40 artistes, juntament amb investigadors i comissaris d'arreu del continent, per reflexionar —i intentar visualitzar— l'estat de pau. Ho fa plantejant la pau no com una condició fixa o un punt d'arribada, sinó com un procés actiu de negociació i manteniment.
«No es tracta d'una visualització literal de la pau en el sentit habitual», va explicar la cocomissària Mary Cremin a Ocula abans de la inauguració de l'exposició. «No té a veure amb coloms o símbols de la pau, sinó més aviat amb aquest espai intermedi, amb la transició d'una situació de postconflicte cap a un entorn pacífic. Parla d'imaginaris col·lectius, d'idees de resistència o de com transformar les dinàmiques de poder mitjançant la participació ciutadana».
L'exposició es divideix en cinc capítols: Technologies of Peace, Language and Translation, Trauma and Reverberation, Architecture and Ecology i Imagining Futures. Cadascun aborda la construcció estètica de la pau a través dels moviments socials i l'activisme ciutadà, mitjançant col·lectius feministes, intel·lectuals queer i activistes comunitaris.
L'artista nascuda a Belfast Cathy Wilkes, coneguda per l'ús de materials modestos, quotidians i rebutjats, presenta una instal·lació fràgil però poderosa, realitzada amb cartró, paper, filferro i acrílic, que aborda l'atemptat perpetrat el 1972 contra el restaurant Abercorn, a la capital d'Irlanda del Nord. L'explosió, de la qual es va responsabilitzar l'IRA Provisional —tot i que l'organització mai n'ha assumit oficialment l'autoria—, va causar dues morts i més de 140 ferits.
L'obra forma part de la col·lecció de l'IMMA i posa en relleu la posició singular del museu de Dublín, que li permet explorar tant les polítiques de la pau com les seves conseqüències. L'exposició inclou obres de 12 artistes nord-irlandesos i reflexiona àmpliament sobre els períodes anteriors i posteriors a l'Acord de Divendres Sant de 1998.
«Crec que és realment important que la gent entengui que, siguin quines siguin les guerres que tenen lloc ara, les seves conseqüències es prolongaran en el futur», va explicar Cremin. «I que el trauma intergeneracional és una cosa amb què les persones hauran de conviure en el futur. Com podem evitar-ho?».
Veritat i desconfiança
A aquest trauma hi contribueixen la proliferació i la difusió constant d'imatges dels conflictes, juntament amb la creixent desconfiança envers aquestes imatges en l'era de la postveritat. L'artista espanyol Alán Carrasco aborda directament aquesta qüestió recuperant el format tradicional de la premsa escrita amb la seva obra de 2023 History loves paradoxes.
L'obra consisteix en una col·lecció de 20 portades de diaris a les quals s'ha eliminat tot el text, excepte les capçaleres. Tot i que conserven les seves tipografies habituals, tots els diaris han passat a anomenar-se The Truth (La veritat). Tal com assenyala l'artista a la seva pàgina web, l'obra ens recorda que, abans de creure «la veritat» d'un diari, ens hauríem de preguntar qui paga la tinta.
Cremin considera que aquesta combinació de desconfiança i d'imatges pertorbadores, sovint violentes, dels conflictes és una de les causes tant de la deshumanització com de l'ansietat. «També hi ha una sensació d'impotència, de no poder influir realment en el canvi», va explicar.
«Però crec que, si observem la història, sempre hi ha hagut una idea d'esperança. Podem provocar canvis, podem actuar a través de la protesta social, tenim un paper a l'hora d'aturar aquestes situacions adreçant-nos als nostres governs».
Per a la cocomissària, aquest missatge és especialment important dins de l'exposició i, sobretot, per al públic més jove: una generació massa jove per recordar l'alleujament que va suposar l'Acord de Belfast, però que en els darrers anys s'ha enfrontat a una creixent inestabilitat geopolítica i fragmentació social.
L'últim capítol de l'exposició, Imagining Futures, recorda especialment a aquests visitants més joves que la pau és difícil, imprevisible i, tanmateix, possible.
Aquest missatge s'il·lustra mitjançant una selecció de retrats íntims de la sèrie young serbs (2001), de Phil Collins, realitzats uns vuit mesos després de la revolució democràtica del 5 d'octubre de 2000, quan les manifestacions multitudinàries a Belgrad i altres ciutats sèrbies van enderrocar el règim del líder comunista Slobodan Milošević. Aquestes obres s'acompanyen del retrat tèxtil de 2025 realitzat per Małgorzata Mirga-Tas de la reconeguda cantant de música tradicional Věra Bilá, que forma part d'una sèrie creada per homenatjar dones extraordinàries de la comunitat romaní.
Cremin considera que la força d'aquestes activistes, cantants, escriptores i poetes romanís davant del racisme constitueix un senyal d'esperança i demostra que, mitjançant el treball col·laboratiu i el diàleg, la pau es pot assolir i mantenir. «Sembla una cosa inabastable», va afirmar, «però és possible quan es donen les condicions adequades.
»Ho podem veure arreu del món avui dia: si realment hi hagués la voluntat de treballar per la pau, podria fer-se realitat. És possible. El que passa és que les forces actuals no ho estan permetent».
Technologies of Peace: Art and Transition in Contemporary Europe (1989–2026) (fins al 9 de maig de 2027), a l'Irish Museum of Modern Art, Dublín.
