Compulsivament al vol: Isidre Nonell - ADN Collection
I, què és el que més m'agrada de Nonell? No estem pensant ni a un romàntic, ni un sentimental, ni un cínic; sinó a un personatge mordaç com a pocs. Tal és la seva obsessió amb l'humil, que fins i tot els protagonistes de les seves natures mortes, en la mateixa exposició que ho consagra són cassoles de fang, pots de cogombrets, patates, cebes, castanyes, llimones, salsitxes i arengs. On uns altres veurien o veuran grolleria o vulgaritat, ell veia vida, realitat, puresa i bellesa: un gest tan singular com transgressor.
A ADN Collection s'han incorporat una sèrie de dibuixos que formen part d'una galeria de personatges de classe treballadora amb els quals Nonell posava de manifest l'abast de la pobresa i la indigència en les grans ciutats.
Si Isidre Nonell (1872-1911) fos contemporani nostre i anés, amb el quadern de dibuix i el llapis de grafit a la mà, deambulant pels cafès, les places i els teatres de Barcelona, així com pels seus suburbis de Sant Martí i Sants o pels barris del Pekín i el Poble Nou, a la caça de personatges subalterns, gitanos i vells pobres, faria tot el que estigués a les meves mans per seduir-lo, treballar per a ell i programar-lo compulsivament. Això no ha estat possible per motius obvis, de manera que qui ha hagut de sortir de cacera he estat jo mateix. Amb una mica de sort, he pogut aplegar un petit fons de dibuixos que presentem al Locker Room d'ADN Galeria. Malgrat aquesta fita, continuo a l'aguait, amb l'esperança d'incorporar, per fi, a la col·lecció de la galeria un oli, un dels aproximadament dos-cents que va realitzar al llarg de la seva prolífica i breu vida.
Suposem que som l'any 1910: Barcelona celebra el triomf del Modernisme i es troba en plena efervescència urbana. Han passat uns anys des que el Noucentisme ha pres forma i s'estan obrint noves avingudes en la trama medieval del centre històric i ampliant els barris residencials de l'Eixample. Després d'anys de forta agitació social, vagues i tensió política –especialment la promoguda per Alejandro Lerroux amb la constitució del Partit Republicà Radical dos anys abans–, la ciutat viu la seva pròpia Belle Époque, en què conviuen la bohèmia i la tradició, abans de l'impuls econòmic vinculat a la Primera Guerra Mundial. I, per als més futbolers, el Barça sumava el soci número 400.
És gener, fa fred, però es poden veure més de cent teles de Nonell al «Fayans Català» (Faianç Català). Malauradament, no vaig poder visitar la que seria l'exposició més extensa i reeixida d'Isidre Nonell aquell mateix 1910. Carolina Nonell, neboda del pintor i dibuixant i autora de l'imprescindible Isidro Nonell; su vida y su obra, publicat el 1963, ens explica que en pocs dies es venen una vintena de quadres. D'altra banda, Enric Jardí (assagista, escriptor i historiador de l'art, i autor d'una monografia significativa sobre Nonell) explica que l'exposició li ha reportat vuit mil pessetes, que lliura al seu pare. Després de tants anys d'indiferència, per fi arriba el reconeixement. Aquest èxit sembla concedir-li una treva al desànim que treia el cap en el seu «ja fa bonic», aquell sospir de defalliment que tenia a flor de llavis durant les hores de solitud a l'estudi. Per un moment, la frustració sembla cosa del passat. Però amb prou feines tindrà temps de gaudir del triomf: el 21 de febrer de 1911, víctima de la febre tifoide, el mateix Nonell passarà a formar part de la història.
El que més em fascina de la producció dibuixística de Nonell és la sensació que envaeix el suport amb ímpetu i completa la feina sense aixecar el grafit o la sanguina del paper, ni apartar la mirada del motiu, com una impressora de precisió mecànica. Intueixo certs automatismes derivats del talent i de la repetició obsessiva; potser perquè no podem passar per alt el seu lacònic «Jo pinto i prou». En les seves «madeixes sarmentades i tocs fulgurants», tal com les va descriure Eugeni d'Ors, s'aprecia la producció inesgotable de l'artista, en què destaquen la gestualitat espontània, la impressionant capacitat de síntesi per plasmar els trets físics i l'encert expressiu. Nonell treballa del natural, al vol, descrivint la vida quotidiana –el gran descobriment de la Modernitat– en tuguris, teatres, cafès, al carrer i en altres espais públics. Capta tipologies humanes amb una economia de mitjans sustentada en l'espontaneïtat i la vivacitat, per transmetre'ns el pes d'una vida en la brevetat d'un apunt.
I què és el que més m'agrada de Nonell? No estem pensant en un romàntic, ni en un sentimental, ni en un cínic, sinó en un personatge mordaç com pocs en les seves caricatures i diàlegs per a «Papitu», «Pèl i Ploma», «Joventut», entre altres publicacions. És aquí on apareix el Nonell més polític i on mostra, malgrat ser ell mateix burgès, la revolta que sent davant la indiferència de les classes acomodades envers les classes populars i les persones sense sostre ni recursos. La seva obsessió per allò humil és tan gran que fins i tot els protagonistes de les seves natures mortes, a la mateixa exposició que el consagra, són cassoles de fang, pots de cogombrets, patates, cebes, castanyes, llimones, salsitxes i arengades; menges allunyades de l'elegància burgesa i esnob d'una època i dels seus codis d'elegància: vestits de cintura alta i faldilles Hooby, de seda, setí, mussolina i ras. Allà on d'altres veurien o veuran grolleria o vulgaritat, ell hi veia vida, realitat, puresa i bellesa: un gest tan singular com transgressor.
Van passar anys fins a arribar a aquell esplendorós 1910 i, malgrat il·lustrar habitualment la premsa i les revistes, no acabo d'entendre la indiferència del públic: a la revista «Luz», en referència a uns dibuixos exposats en una mostra anterior, hi llegim: «no hi ha ni un burgès que s'hi acosti a veure'ls». I, per descomptat, encara menys a comprar-los. En nombroses referències bibliogràfiques llegim la melodia que anuncia el seu talent i la lletania que li demana que canviï de motius. Crític rere crític –per sort, no tots–, li auguraven el reconeixement tan bon punt comencés a mirar cap a altres indrets. Des d'aquí celebrem la seva tenacitat, tossuderia i obstinació, tan dignes, pioneres i contemporànies, a l'hora de captar aquells miserables que el van captivar a Barcelona, París i la Vall de Boí.
En aquesta exposició podem veure un fragment del món de personatges anònims, dones gitanes, ancians i gent humil que Isidre Nonell va retratar amb una insistència poc habitual a la seva època. No buscava grans esdeveniments ni grans protagonistes. En tenia prou amb un rostre, una postura, un gest o una escena fugaç. I, més d'un segle després, aquesta manera de mirar continua interpel·lant-nos.
A ADN Collection s'ha incorporat un conjunt de dibuixos que reflecteixen algunes de les inquietuds de Nonell. En alguns casos, els estudis i informes d'autenticitat de Glòria Escala Romeu, autora d'un futur catàleg raonat dels dibuixos de l'artista, certifiquen que aquests retrats formen part d'una galeria de personatges de classe treballadora amb els quals Nonell posava de manifest l'abast de la pobresa i la indigència a les grans ciutats. Els retrats del proletariat, com el del nen amb gorra (Nen assegut a terra, c. 1898), molt probablement dibuixat a París, i el de la dona de Figura femenina asseguda (1909), asseguda al costat del seu farcell, pertanyen a aquella població a qui les promeses de progrés continuaven sense oferir aixopluc. Nonell s'atura davant seu i els dedica tota l'exigència del seu dibuix. El llapis fixa la figura del nen amb ben poques traçades –un leitmotiv que va explotar a principis del segle XX–; la sanguina confereix al cos de la dona una rotunditat gairebé escultòrica, sense imposar-li l'abatiment que es podria esperar de la seva situació, dignificant i naturalitzant aquells ciutadans discriminats. Hi ha en ella una vida que va més enllà de la seva pobresa, dibuixada amb robustesa sense perdre'n la vulnerabilitat. Aquesta atenció a les classes populars s'estén a Espectadors de teatre (1909), fruit de les visites de Nonell a l'Alcázar Español o a l'Edén Concert, on l'espectacle queda completament fora del paper i són els qui el contemplen els que mereixen ser mirats. Són personatges als quals també pertanyen el lleure, la curiositat i el plaer d'abandonar-se a una funció. La insistència de Nonell a retratar aquells que poques vegades podien decidir com serien representats resulta interessant, peculiar i delicada, carregada d'intenció social.
Aquí rau el seu lloc a ADN Collection, gràcies a la seva afinitat amb el compromís de la galeria: una pràctica artística que qüestiona les jerarquies socials a partir de l'elecció dels seus protagonistes, amb enfocaments realistes, crus, àcids i desproveïts d'artificis. Col·leccionar aquests dibuixos suposa fer-se càrrec de la incomoditat que van provocar i, alhora, admetre que aquesta mirada excloent continua sent, en part, la nostra.
Text de Miguel Ángel Sánchez, director d'ADN Galeria.
Amb el suport de:
-
Isidre Nonell, Sin título, ca. 1909 -
Isidre Nonell, Anciano sentado, 1909 -
Isidre Nonell, Gitana, 1909 -
Isidre Nonell, Retrato femenino, 1909 -
Isidre Nonell, Cosedora, ca. 1910 -
Isidre Nonell, Anciana, 1910 -
Isidre Nonell, Cabeza Femenina, 1908 - 1909 -
Isidre Nonell, Espectadors de teatre, 1909 -
Isidre Nonell, Personajes, 1910 -
Isidre Nonell, ST -
Isidre Nonell, ST -
Isidre Nonell, ST, 1909 -
Isidre Nonell, Tipo popular Barcelonés

