L'espai encara: Caterina Miralles
Aprofundint en procediments merament tècnics, es mostra la proesa humana (a partir de dispositius d’enginyeria) com una autèntica quixotada on l’obstinació i l’ambició, les quals topen amb la força indòmita de la natura. Miralles, doncs, ens obre la llacuna des d’una perspectiva analítica que evidència la fragilitat de l’empremta humana envers un paisatge que reclama el seu espai, encara.
Amb L’espai encara. Arquitectures per llegir el paisatge, Caterina Miralles ens proposa una tessitura: la llacuna de Venècia. A partir de múltiples visualitats i formats, se’n qüestiona la seva persistència, manteniment i estructures que ho permeten.
En aquest cas, el paisatge es llegeix des de varis registres que parteixen d’una mirada arquitectònica, tant especulativa com documental. La traducció d’aquesta lectura es fa a través de làmines semi-translúcides, vídeos, maquetes, fotografies aèries, dades computacionals, treball de camp, entrevistes, entre d’altres. Amb aquests registres, es genera una visió holística de la multiplicitat d’instruments i factors que configuren la lectura tècnica de la geomorfologia d’un territori altament disputat. Al tractar-se d’un Delta, el ritme natural de la llacuna es mostra totalment ocult i teatralitzat.
Amb aquesta proposició crítica, Miralles pretén fer-nos veure una estabilitat laboriosament produïda a partir d’una morfodinàmica intervinguda que interroga les maneres de definir què és un territori i quins són els límits de la seva manipulació. La llacuna està naturalment sotmesa a processos de sedimentació, erosió i intercanvi amb el mar; pel que conservar-la ha significat intervenir directament sobre les possibilitats del seu esdevenir. D’aquí neix la força de pensar Venècia com una ficció territorial: la imatge d’una persistència que necessita ser (re)produïda una vegada i una altra. L’artifici s’ha fet paisatge fins al punt que podem deixar de reconèixer-lo, tensionant la màxima de qüestionar què és el que permet a un paisatge continuar assemblar-se a si mateix. Aquí, la naturalia i l’artificialia conviuen de manera ecosistèmica.
Les representacions que recorren la sala seleccionen escales i anticipen transformacions. A la llacuna de Venècia, aquesta relació entre lectura i projecte adquireix la dimensió radical de que el paisatge és objecte d’una interpretació contínua que es sosté sota un engranatge de posada en escena ubicat fora de camp. Tenint en compte la historiografia de modificació amb les desviacions dels rius, les excavacions de canals i les transformacions de bocanes per intervenir la circulació de l’aigua; veiem un testimoniatge clar de la voluntat de submissió i manteniment. Aquesta voluntat, s’ha vist augmentada amb l’actual tecnificació: les estacions mareogràfiques proporcionen registres a intervals de cinc minuts, i les dades tradueixen la previsió de les marees. Per altra banda, les tres bocanes (comportes MOSE) que connecten la llacuna amb l’Adriàtic reposen al fons quan estan inactives i s’eleven davant la previsió d’episodis d’acqua alta, per separar temporalment la llacuna del mar.
Podem llegir aquesta persistència com una domesticació perpètua on cada operació realitzada intenta conservar les condicions d’un paisatge que està viu, i en efectiu moviment. El fenomen del capitalocè és oportú en tant que les intervencions hidràuliques de Venècia s’han accelerat amb la mercantilització contemporània. La conservació del territori s’entrellaça amb una lògica neoliberal que tendeix a subordinar el valor de la ciutat al seu rendiment immobiliari i turístic: l’imperatiu acumulatiu. Per tant, el gran teatre de la permanència pot, així, conservar l’escenari mentre desplaça les vides que el sostenen.
A Sonde: Studio sperimentale sul fenomeno del moto ondoso (2026), el muntatge reuneix imatges dels experiments del Laboratori Marítim de la Universitat de Pàdua i del Centre Experimental de Voltabarozzo. En aquests centres, s’utilitza la reducció d’escala com un aparell de control que permet anticipar tant el comportament de l’aigua com la resposta de les infraestructures en terreny marítim. Cada maqueta de la llacuna mostra que tot paisatge és governable –i dominable– quan la seva conducta és testada a partir de la seva reducció. Aquest projecte videogràfic és una continuació de 0.5 (2025), la videoinstal·lació presentada a la Biennal d’Arquitectura de Venècia. A 0.5 es posen en relació les dades quantitatives (bases de dades) amb les qualitatives (sabers dels pescadors, tradicions folklòriques, etc.) per posar de manifest els efectes de la intervenció a través d’un muntatge de dos canals, fet que permet visualitzar dues temporalitats i escales.
Els collages dels laboratoris, que actuen com atles gairebé perpendiculars, generen unes contracartografies que tradueixen de manera simultània territoris, plànols, cartes nàutiques i fotografies a partir de superposicions i experimentacions visuals. Fotografies aèries del vol REVEN de 1978 (vol aerofotogramètric que va cartografiar la llacuna per primera vegada), fotogrames de 0.5 i altres registres es confronten amb imatges de la llacuna. La visió zenital de les planimetries produeix una sèrie de racionalitzacions que la pròpia naturalesa de l’aigua desfà. Les imatges impreses en acetat s’imbriquen en les equivalències dels plànols o bé s’escapen de les coordenades per mostrar de manera tangible l’estat actual de les localitzacions seleccionades.
Al mig del recorregut, Miralles situa una bricola procedent del port de Marghera. Aquesta fusta centenària actua com a element de navegació: tant indica la fondària com la ruta a seguir. Aquest element tant peculiar acull a microorganismes de la llacuna que hi conviuen a través de la bioincrustació, que, a més de persistir durant la seva pròpia putrefacció, transformen la superfície. El gest de traslladar la bricola a la sala de manera horitzontal (si estiguéssim en un context marítim nocturn li valdria el nom de coccodrillo, cocodril), utilitzable com a banc, es produeix un desplaçament crític sobre el seu ús i funció. Al transformar-la en element expositiu es pot apreciar de manera directa la interdependència que succeeix quan es produeix aquella convivència. Veiem, doncs, que la vida s’imposa sobre les necessitats productives en aquest emplaçament històricament intervingut, en el qual la voluntat de desfer la separació entre natura i artifici ha obtingut masses intents.
L’aportació actual, més que pertinent, tracta d’aprofundir en procediments merament tècnics, aportant una noció documental, que, al contrari de frivolitzar, adopta una postura d’observació crítica que s’allunya de l’actitud passiva. Es mostra la proesa humana (a partir de dispositius d’enginyeria) com una autèntica quixotada on l’obstinació i l’ambició, les quals topen amb la força indòmita de la natura. Miralles, doncs, ens obre la llacuna des d’una perspectiva analítica que evidència la fragilitat de l’empremta humana envers un paisatge que reclama el seu espai, encara.
Amb el suport de:

