TRAVAILLE CONTRE LE TRAVAIL: DEMOCRACIA

En paral·lel, les avantguardes artístiques del segle XX van desenvolupar un discurs similar d’emancipació, traslladant aquesta aspiració política al camp de la creació. Des de les classes de Malevich a l’Escola d’Art de Vitebsk, on s’exaltava la peresa com a força creativa davant el culte productivista del Constructivisme, fins als textos d’André Thirion a La Révolution Surréaliste, o les accions del Grup Surrealista de Chicago i els manifestos de la Internacional Situacionista, l’art es va entendre com un terreny de resistència davant la disciplina del treball i la ideologia del progrés. Per a Raoul Vaneigem, l’obra d’art del futur no seria un objecte, sinó la construcció d’una vida apassionada. TRAVAILLE CONTRE LE TRAVAIL s’inscriu en aquesta línia d’investigació, situant la crítica al sistema productiu, com a imposició i com a mite fundacional del progrés, al centre de la pràctica artística. El projecte ens convida a imaginar altres formes d’existència més enllà de l’obligació i la productivitat.

La peça que dona nom a l’exposició, Travaille contre le travail, pren com a punt de partida una acció pública realitzada l’1 de maig de 2025 a Charleroi, ciutat símbol de la industrialització i de la crisi del treball assalariat. DEMOCRACIA convoca un míting en contra de la feina, una assemblea que recupera la tradició política del carrer com a espai d’expressió col·lectiva. Les banderes i els cartells resultants de l’acció confronten la glorificació contemporània del treball amb les doctrines emancipadores que van defensar l’abolició del treball obligatori i la necessitat de l’oci com a forma de llibertat. En aquesta acció, el discurs revolucionari s’entrellaça amb l’herència de les avantguardes artístiques que van imaginar la creativitat com un acte d’emancipació universal. El vídeo 1º de Mayo contra el trabajo documenta la lectura del manifest Trabajo/Progreso sobre la base sonora del grup britànic Test Dept, hereu de la tradició industrial i de la protesta sonora. En el seu conjunt, l’obra reactiva aquest fil roig entre política i estètica, on el rebuig al treball esdevé un acte creatiu i l’emancipació adopta la forma d’una afirmació vital.

Nigra Sum, Sed Formosa desplaça la reflexió cap a un altre àmbit de l’emancipació, el de l’autodefensa i la violència com a resposta legítima davant la dominació. L’obra proposa una intervenció al Panteó d’Espanya, espai monumental on es consagra la memòria dels “homes il·lustres” de la nació. Mitjançant la incorporació de rèpliques en bronze de les armes utilitzades pels anarquistes que van ajusticiar Cánovas, Canalejas i Dato, responsables de la repressió obrera a començaments del segle XX, l’obra restableix la memòria dels vençuts, els oblidats per la historiografia institucional, retornant als monuments l’ombra d’aquells que els van desafiar. El títol, pres del projecte original del Panteó i del vers bíblic “sóc negra, però bella”, funciona aquí com a al·legoria política. En aquesta relectura, la “verge negra” esdevé metàfora de la bandera anarquista i de la insurrecció com a gest de justícia.

L’obra Pruebas de impacto balístico complementa aquest gest documental amb una materialització directa de la violència institucional. Les escultures són empremtes de trets en argila realitzades amb munició policial. L’estètica forense del conjunt converteix l’obra en una mena de retrat físic del poder i de la seva força letal. Pruebas de impacto balístico recorda que tota autoritat democràtica es fonamenta, en última instància, en l’amenaça de la violència.

Jeremiah convoca la veu del profeta, la d’aquell que anuncia la caiguda inevitable d’un ordre que es resisteix a escoltar. L’obra documenta una manifestació organitzada amb membres dels Panteras Negras, entitat històrica d’intel·ligència comunitària i de lluita contra la violència racial i sistèmica. Els lemes proposats confronten directament l’estructura del sistema, assenyalen el treball com a mecanisme de control, l’explotació com a fonament de l’ordre social i la paràlisi del poder davant la seva pròpia crisi, anunciant la impossibilitat de reformar allò que està estructuralment podrit. La manifestació esdevé una crítica oberta a l’ordre productiu i a la ficció de progrés que el legitima.

Enjoy the Collapse planteja el col·lapse econòmic, climàtic, energètic i social com a horitzó ineludible de les societats contemporànies. El seu eslògan, difós en diversos contextos, actua com una consigna ambigua, entre l’acceptació lúcida i la ironia crítica. L’obra no es limita a assenyalar l’amenaça futura de l’ensorrament, sinó que subratlla que en moltes regions del món el col·lapse ja és una realitat quotidiana. Des d’una perspectiva política, DEMOCRACIA interpreta aquesta noció com un doble símptoma: d’una banda, la impotència davant processos que excedeixen la seva capacitat d’acció; de l’altra, la intuïció acceleracionista que només una crisi profunda, un col·lapse total, podria alterar l’estructura del sistema global i obrir la possibilitat d’una mutació real. Gaudir del col·lapse no és rendir-se, sinó assumir l’esgotament del model productivista i la necessitat d’imaginar un món més enllà de la seva ruïna.