La Paradoxa del No: Carlos Pazos, George Brecht, Robert Filliou

Com evitar que una obra d'art es transformi en mercaderia? Necessita el món més objectes? S'han de continuar produint compulsivament coses i experiències? Aquestes eren algunes preguntes que no pocs pensadors i activistes es van plantejar en la dècada dels anys seixanta, quan va esdevenir evident que l'economia i les relacions socials giraven entorn del consum. La vida no s'organitzava al voltant de la fàbrica, sinó del centre comercial. I un nou proletariat, sense horaris fixos i amb aparent llibertat, va començar a ocupar l'esfera pública, transformada ara en un espai de publicitat.

Es pot fer art sense fer-ho? Les pràctiques de Brecht, Filliou i Pazos se situen fora de les disciplines. Es diria amb Maurice Blanchot que per a aquests autors el fet artístic és l'experiència del que no es deixa sostreure, d'allò que sent present no passa, perquè és sol trànsit. L'art és un fenomen transicional. Genera en l'espectador una il·lusió que li impulsa a relacionar-se amb els altres i amb un entorn que, encara que exterior, no es percep com a aliè. Estem davant tres artistes de dues generacions distintes, que han percebut els problemes de la nostra època, i la necessitat d'escapar al sistema de l'art. No han buscat fer una obra d'art, sinó deixar de fer-la.