Caldria preguntar-se què va portar un artista anarquista com Ivan Aguéli a realitzar les seves darreres pintures, en què mostrava el paisatge amable del Penedès, quan el 1917 estava establert entre l’Hospitalet i Barcelona. La seva estada a Catalunya, després d’un llarg periple per Suècia, França, Anglaterra, Egipte i l’Índia, estava probablement relacionada amb la seva activitat revolucionària, propera als interessos de Solidaridad Obrera i la CNT. Havia estat expulsat d’Egipte per oposar-se als interessos colonials de la Gran Bretanya i va trobar a Espanya un darrer refugi abans de morir atropellat per un tren a l’Hospitalet l’octubre de 1917. Havia estat un pintor fascinat per l’esoterisme nòrdic de Swedenborg, el fill del veterinari que es va convertir a l’animalisme; un esperit anarquista revolucionari, influït per la seva visita a Kropotkin, va ser un dels primers europeus que van decidir estudiar seriosament el sufisme a Egipte. Com a prova de la seva acció revolucionària i del seu compromís amorós, el 4 de juny de 1900, juntament amb la seva companya anarquista Marie Hout, va disparar contra una quadrilla en una plaça de toros al nord de París. Només va resultar ferit lleument un banderiller, fet que li va permetre evitar una condemna més llarga. Aquest episodi va interrompre l’activitat taurina a França fins al 1951.
Amb tot aquest bagatge llibertari i espiritual, per què els artistes anarquistes es dedicaven a pintar paisatges o retrats melancòlics inspirats en Cézanne? Caldria valorar positivament el significat del caràcter antiburgès inicial dels postulats anarquistes en l’evolució d’un art que es planteja a partir de la demolició del que és antic, en allò que es pot considerar una poètica destructiva i iconoclasta. Com Aguéli, es comença sent un escolar amb problemes d’adaptació, proper a simpatitzants anarquistes com Félix Fénéon o Alfred Jarry, i s’acaba sent homenatjat en un segell oficial suec. A Barcelona se'l continua ignorant, igual que durant els anys de la Gran Guerra, quan a la ciutat coincidien Duchamp, Picabia o Picasso, que, cadascun a la seva manera, mantenien actituds certament properes a l’esperit destructor dels valors benpensants, relacionades amb la transformació de les arts des de postulats llibertaris.
És cert que hi ha un interès per mostrar la influència de l’anarquisme en els ideals modernitzadors de l’avantguarda. Des d’una perspectiva anarquista, la influència de Max Stirner, el suport de Mallarmé a la renovació estètica, la seva expansió americana i europea o la visió utòpica d’Ernst Bloch demostren la rebel·lió que es durà a terme des de les avantguardes fins avui, inspirada en l’anarquia. Si és ben coneguda la posició de Mallarmé quan considera que l’única bomba és un llibre, cal assenyalar que Valle-Inclán escriurà Rosa de llamas i apostarà per una nova religiositat, tal com proposa l’anarquisme, en un moment greu com va ser l’atemptat contra la monarquia de Mateo Morral. També un avantguardista llibertari com Joan Salvat-Papasseit publicarà Humo de fábrica (1918). Els estudis històrics actuals tenen el seu precedent més clar a La mirada roja (1988), de Lily Litvak, dedicat a la relació entre art i estètica anarquista entre 1880 i 1913. Els temes centrals mostren, en primer lloc, la influència que tenien els postulats anarquistes, que defensaven un art amb una clara vocació social. D’altra banda, se subratlla el lloc central que els nous mitjans de comunicació de masses ocupen en la renovació tecnològica de les pràctiques artístiques. Aquest estudi serà completat per Arturo Ángel Madrigal Pascual a Arte y compromiso. España 1917-1936, recuperant l’escàs interès que els postulats anarquistes han suscitat en l’evolució de l’art espanyol.
Són importants les propostes contemporànies vinculades a la influència que l’anarquisme tindrà com a plantejament estètic universalista, incidint en molts dels postulats implícits en el caràcter renovador de les avantguardes. Pel que fa a l’orientació revolucionària de la modernitat, Didi-Huberman ha incorporat aquestes idees relacionades amb la rebel·lió, que són al centre de les pràctiques artístiques contemporànies (Desear desobedecer). A més, l’interès per revitalitzar els estudis sobre la vinculació de l’art amb els postulats anarquistes es pot emmarcar en les diferents aproximacions que, des del pensament acadèmic francès, han aportat recentment Catherine Malabou o Catherine Perret.
On es pot trobar un veritable ateneu virtual és als arxius de Solidaridad Obrera, on no hi ha cap traducció de llibres d’art d’avantguarda que no estigui disponible. També al Centre Federica Montseny es pot accedir a nombrosos arxius interessants per conèixer quin paper tenia l’art a l’hora de situar-se dins l’estètica anarquista. Així mateix, a la Fundación Anselmo Lorenzo hi ha un extens arxiu on es poden consultar molts documents que demostren la vigència de nombrosos postulats llibertaris, tal com va exemplificar l’exposició organitzada per Democracia a la seva seu, titulada Los colores de la anarquía, dedicada a utilitzar i explorar els nombrosos documents del seu arxiu.
Què en queda avui, de la rebel·lió de l’anarquisme? El seu qüestionament prolongat constitueix el centre de les aspiracions d’unes pràctiques artístiques que encara poden posar de manifest les contradiccions de l’espai cultural institucional. Se n’ha assenyalat la influència en la possibilitat de continuar al marge, diluint la jerarquia operativa mitjançant una participació igualitària i apostant per una creació pròpiament llibertària. Si, a més de la perspectiva comuna, s’incideix en l’ús dels mitjans de reproducció de masses, ens situem en un espai d’activisme artístic inseparable de la seva condició de modernitat. La relació entre art i anarquia és una experiència destructiva dels valors establerts, tal com correspon a una acció artística que pot englobar pràctiques aparentment amables, com ara un paisatge simbolista; realistes, com les d’aquells artistes que van apostar per intervenir en la societat, o les d’aquells que van explorar els mitjans de comunicació de masses. En aquest aspecte crític, adequat a les pràctiques actuals, l’anarquia roman com una utopia creativa i continua influint avui com un dels moviments moderns més incisivos en el qüestionament de l’ordre global actual.