Escriure des del trauma

Marina Vargas. El abrazo, piedad y el modelo y la artista 2015 - 2021 Tripthyc.

Com escriure des del trauma? El meu cos allotja traumes heretats, soc una fervent creient en aquesta idea; puc dir-ho des del coneixement situat perquè els meus avis, el meu pare, els meus oncles i ties que van ser represaliats i violentats durant una guerra i els anys que la van seguir me’ls van transmetre (els qui parlen d’oblidar és perquè manquen d’una memòria amb ferides). També acull traumes viscuts en carn pròpia, que han atravessat el meu cos i l’han transformat, que habiten en les cicatrius que recorro lentament amb el dit com a forma una mica ingenua de guarir cada dia una mica més; perquè guarir del trauma no és oblidar, sinó recordar i convertir el dolor en una altra cosa.

 

La meva company Marina Vargas, que transforma el trauma en un acte creatiu, em va demanar que escrigués sobre la seva darrera exposició, una obra atravessada de dolor, de por, però també de valentia; peces que parlen del cos, del cànon, i de la bellesa, però d’una bellesa “altra” aliena als cossos apol·linis, una bellesa que es troba en els plecs de la carn, en el greix acumulat, en la suor, en el retrobament amb el plaer i amb el gaudi, que, per què no, floreixen des de la cicatriu abultada de cossos no normatius. Vaig acceptar sense dubtar perquè totes dues hem transitat per la mateixa malaltia, perquè jo també estic mastectomitzada.

 

M’ha costat escriure sobre el trauma, sobre el càncer, entre d’altres coses perquè, tot i que n’havia parlat molt no havia fet l’exercici de vomitar-lo en un text; potser em va faltar l’atreviment d’enfrontar-me al que m’estava passant des de l’àmbit de la creació, potser vaig fugir cap a temes que em desencaixaven menys. Però, quan em trobava en exposicions amb el treball de Marina Vargas i encara ens conèixem epidèrmicament (¡Aquell Noli me tangere. La incredulitat!), envejava aquella dona que havia decidit guarir els seus traumes en la producció, com a manera de fer. A qui no ho hagi viscut potser li resultarà estrany que la Marina i jo parlem del càncer com una cosa naturalitzada, i que, de vegades, sense verbalitzar-ho sapiguem, i ens riem d’episodis passats: perquè, tot i que les experiències sempre són distintes en cada cos, hi ha una part que és comú. Treballar sobre el trauma és un acte delicat, però alhora feroç, de bravura.

 

Marina Vargas s’ha servit de les vastes opcions que ofereix el llenguatge visual contemporani i les seves disciplines per relatar d’una manera aguda, radical, incisiva i profunda allò que de vegades les paraules no arriben a explicar. El trauma resideix en el cos perquè del cos va venir, i hi va haver silencis, però també crits. En el seu treball s’escolta un cos poètic, però igualment polític, en imatges que són veritat, sinceritat, d’una manera temperada i paradoxalment abissal que en poques ocasions he trobat. Es val de referències a la història de l’art, fonamentalment de les representacions de cossos canònics heretats de l’Antiguitat clàssica (set caps, set i mig, vuit, vuit i mig, nou… gran dilema), però també de les analogies i de recursos que provenen en molts casos de l’inconscient i de deixar volar la ment sense posar-li límits, de l’atzar… o de transitar la vida sense embolcalls, de vegades abruptament, d’altres a raig. En aquestes peces habiten els afectes, la tactilitat, els records fragmentats…, i es permet dir a salts; la linealitat sobra perquè l’artista accepta confondre’s i errar com a mode de coneixement, com a fórmula de creació quasi magnètica que infon pautes i energia per continuar serpentejar respecte al que va ocurrer i al que allò ens va deixar: la por, la fragilitat, la fortalesa… les amigues que ens van acompanyar en moments de pànic.[1] Abordar el trauma no busca tancar-lo, però el simple acte de generar una imatge sobre el viscut és una forma de reparació i també de resistència que fa evident fins a quin punt la malaltia i les fórmules amb les quals es protocolitza també tenen gènere.

Les primeres obres de Marina Vargas que recupera aquesta exposició de la galeria ADN ens reben d’esquena i reflectides en un gran mirall. Són les escultures que van compondre el corpus del projecte Ni animal ni tampoc àngel i que evidenciaven la construcció del gènere reclamant una lectura tant simbòlica com política dels cossos de les dones.[2] En apropiar-se i manipular estàtues de l’Antiguitat clàssica europea que han servit durant segles per marcar el cànon, els estereotips de bellesa, i que representaven alguns arquetips que enfonsen els seus orígens en temps molt remots, evidenciava com les dones (i en això el segle XIX va ser especialment sägnant) estaven lligades a escasses opcions simbòliques: podien ser objecte de desig, àngel de la llar sacrificades, i com, en les òperes de Puccini, símbol de redempció del pecat que, per a les fèmines, era la hipòstasi de la luxúria i de l’amor “des-controlat”).

En aquestes obres, que supuren un material rosa entre magmàtic i cotó de sucre,[3] l’artista se situa en un nou lloc que qüestiona les lectures maniquees de les dues esferes: evidencia que el constructe “gènere” és pura violència, relacions dissenyades de poder o submissió, un marc heretat que de res serveix. Marina Vargas rebutja aquestes categories i proposa un espai altre; en realitat, un llimb en el qual no hi ha possibilitat de conciliació, un àmbit en el qual la lectura de la imatge no pot ser altra cosa que política i que ho és, a més, perquè es resisteix a la classificació.

Vargas s’apropia de monuments precisament perquè neixen amb vocació de permanència i de representació. I per això en genera d’altres de nous mostrant allò que s’oculta, s’invisibilitza: un cos femení “incomplet” no existeix per al cànon (recordem sobre el Fourth PlinthdeTrafalgar Square la Alison Lapper Pregnant (2005), de Marc Quinn, una escultura de marbre blanc que remetia a l’estatùaria grecoromana retratant embarassada i nua aquesta artista britànica nascuda sense braços i amb cames curtes). Els monuments construeixen una jerarquia simbòlica en la qual els homes solen tenir noms i són exemples de comportament o herois, mentre que els cossos femenins sempre són al·legòrics (recordem a Espanya Influencia cultural, y nada más que cultural, de la mujer en las artes arquitectónicas, visuales y otras de Paz Muro: amb la col·laboració de Pablo Pérez-Mínguez va fotografiar estàtues femenines a Madrid el 1975 subratllant que mai són subjectes històrics reals). I és que les dones només podien llegir-se, insisteixo, com la pura naturalesa instintiva i exultant del surrealisme, la “dolça” submissió que va generar el constructe de “àngel de la llar” o l’ideal espiritual inassolible de la dona ingràvida i etèria en el segle XIX. I Vargas és categòrica: les dones no som un constructe, sinó subjectes diferents, ciutadanes que naixem cadascuna en un context determinat, subjectes encarnats.

Hi ha en aquestes peces anteriors a la malaltia, alguna cosa de visionari: què és aquest material magmàtic i ambigü que surt de les escultures o les envaeix, que creix davant la impossible resistència del marbre fet símbol, però inanimat? Comptem amb una llarga tradició de visionàries en la història de la cultura: des de les Sibil·les que fregaven amb un enigma el futur sense arribar a relatar o entrar en el detall, a Hildegarda von Bingen amb les seves contemplacions profètiques resguardades en l’àmbit de la mística. Les dones, en general, com il·lustra el mite de Cassandra, eren desacreditades, silenciades, quan no assenyalades com a bruixes a les quals veure cremar lligades a un pal de fusta. Exemples més recents em porten als xiclets que Hannah Wilke enganxava al seu cos com a decoracions, però també com a estigmes en S.O.S.– Starification Object Series (1974–82) per ser poc després diagnosticada amb un limfomai leucèmia; entre 1989 i 1993, Wilke va documentar la seva malaltia en la sèrie Intra-Venus. Sortint-nos de la malaltia del cos per entrar en la de les ànimes, la novel·la El conte de la minyona de Margaret Atwood és una distopia, una advertència, que sembla més propera del que mai im aginàvem.

 

A la sala Robayera, espai programat aleshores per Marta Mantecón, Marina Vargas va reunir algunes de les peces de la sèrie anterior i en va afegir d’altres sota el títol Intra-Venus, que manllevar de Hannah Wilke. L’enunciat remet en primera instància a la deessa Venus, estereotip de bellesa idealitzada feta per ser contemplada, per al plaer escòpic; però ens interessa més l’“intra” que co-substantiva la deessa de l’amor: l’“intra” connecta la pell amb l’interior i s’endinsa en l’intern, les vísceres, les entranyes, mucositats, fluids i òrgans que sostenen la vida i que romanen ocults sota la pell: «Ce qu’il y a de plus profond chez l’homme, c’est la peau» deia Paul Valéry; ella és pell de blanc marbre polit sense arrugues que l’envellisquin, però també és ferides, cicatrius, tumors i humors, elements aparentment en conflicte però que conviuen, es necessiten des dels orígens de la vida.

 

En les fotografies de metall i cristall negre de col·lodió húmid, el cos femení, el de la pròpia artista després de la cirurgia, els tractaments de quimioteràpia, radioteràpia i la hormonació amb Tamoxifè, es presenta com un camp de batalla simbòlic.[4] És un cos que, en ocasions emulant la posició erotitzada d’una venus, s’afegeix ajaguda a l’erecta Victòria de Samòtracia, una de les ales de la qual surt de l’esquena de Vargas (¿Ha caigut com Ícar? ¿s’ha quedat amb l’ala com a símbol de la seva victòria davant el dolor i el context de la malaltia?). És un cos nu que incomoda, que no pot ser cosificat: no és llis, no és fred, té pèl púbic i cicatrius, el cap ha perdut la llarga i sedosa cabellera de “nimfa”, de ser eteri. És un cos que pesa i que no s’ofereix a la mirada, sinó que l’expulsa, la incomoda. És un cos rebel, resistent, real, carnal, visceral, magullat, un cos que s’alça dret i aixecant el puny assenyala la seva força com a forma de resistència. Un cos situat, individualitzat en el dolor i la carència, prenyat de memòria i temps, que s’enfila a l’escultura del tors més bell mai esculpit, el de Belvedere de les col·leccions vaticanes: aquest de vegades l’acull com en una Pietà (encarnat el cos de l’artista en la imatge de Crist), en d’altres sembla acoblar-se en una còpula.

 

No hi ha res més atronador que el silenci d’aquestes fotografies.