Counter-pedagogies de la mirada: perturbant, desobeint, comissariant

Núria Güell, Toda obra de arte es un delito no cometido, 2021

La major part de les funcions històricament importants de l’ull humà estan sent substituïdes per pràctiques en què les imatges visuals ja no remeten en absolut a la posició de l’observador en un món «real», percebut òpticament.[1]

 

En l’actual ecosistema hipervisual, les imatges —produïdes i distribuïdes per lògiques polítiques, mediàtiques i mercantils— operen com a dispositius de domesticació perceptiva. No només saturen l’atenció, sinó que configuren marcs de sentit que limiten la nostra capacitat per distingir allò que realment importa. Aquesta saturació no és una tasca neutral, sinó que respon a una economia del desig i de la distracció pròpia d’un sistema neoliberal que captura la mirada i la dirigeix cap a objectes prèviament codificats, inhibint qualsevol obertura a l’inesperat.

 

Els nostres ulls ja no ens pertanyen. En un règim dominat per dispositius de captura —visuals, afectius, cognitius— la mirada s’ha convertit en un territori colonitzat per estructures hegemòniques que orienten, limiten i preconfiguren allò que creiem veure. «El cos, en convertir-se en objectiu de nous mecanismes de poder, s’ofereix a noves formes de saber», ens advertia Foucault. La percepció individual queda absorbida sota lògiques que excedeixen el subjecte, transformant la visió en un vector de control més que no pas en una facultat autònoma. Allò que per naturalesa ens pertanyia —la capacitat de mirar el món des d’una interioritat pròpia— es dilueix en un paisatge saturat d’imatges i retorçat fins al paroxisme que determinen els nostres desigs i hàbits. Així, la pèrdua no és només sensorial, sinó existencial: deixem de ser propietaris dels nostres ulls en la mateixa mesura que deixem de ser propietaris de nosaltres mateixos.

 

En aquest context, l’art crític emergeix com una contra-pedagogia de la mirada, capaç de fracturar els règims visuals que pretenen governar la nostra percepció. Davant la domesticació sensorial promoguda per les estructures hegemòniques, l’art crític introdueix interrupcions i desviaments que reactiven la potència interpretativa de l’espectador. La seva funció no és oferir noves certeses, sinó produir fissures en l’automatització del veure, obligant-nos a confrontar allò que s’oculta darrere la fictícia transparència de les imatges. En desarticular els codis que naturalitzen la mirada, l’art crític reobre un espai d’autonomia perceptiva en què la visió recupera la seva dimensió interrogativa. Així, més que representar el món «real» —fem un altre cop l’ullet a Jonathan Crary—, el desestabilitza: converteix la mirada en un exercici reflexiu i resistent, retornant al subjecte una agència visual que el sistema havia intentat clausurar.

 

D’aquí la urgència de cultivar una mirada desobedient, una capacitat de veure contra la direcció que se’ns imposa i de sostenir la fricció que emergeix davant les imatges que incomoden (designo amb el qualificatiu d’incòmoda tota imatge que obligui a pensar). En l’àmbit de l’art crític, la incomoditat no constitueix un defecte, sinó un mode de coneixement que interromp les narratives dominants i revela les zones de conflicte que solen romandre ocultes. En exposar-nos a imatges que pertorben —per la seva cruesa, la seva ambigüitat o la seva resistència a ser consumides ràpidament— l’art ens confronta amb els límits de la nostra pròpia percepció i, en fer-ho, reactiva la nostra sensibilitat crítica. En aquest procés, la desobediència visual esdevé un acte d’emancipació.

 

Arribats a aquest punt, resulta especialment pertinent recordar les paraules de Hannah Arendt: «Pensar sempre significa pensar críticament. I pensar críticament és sempre ser hostil. […] no hi ha pensaments perillosos per la senzilla raó que pensar, en si mateix, és una tasca molt perillosa; però jo diria que no pensar, no raonar, és encara més perillós.»[2] En aquest sentit, pensar o, el que és el mateix, mirar imatges incòmodes implica assumir una responsabilitat que no recau només en l’espectador, sinó també —i de manera decisiva— en qui exerceix la tasca curatorial. El comissari d’art no és un simple organitzador d’objectes, sinó un mediador d’experiències visuals que poden activar o adormir la capacitat crítica del públic. El seu paper exigeix, per tant, el coratge de mostrar allò que pertorba, allò que incomoda o que tensiona les narratives dominants. Exhibir imatges que obliguen a pensar no és un gest provocador sinó un acte ètic: una invitació a enfrontar allò que preferiríem evitar i, en fer-ho, a reobrir la potència transformadora de la mirada.

 

Aquella mirada que se separa dels braços i talla l’espai de la seva activitat submisa per inserir-hi un espai de lliure in  activitat és una bona definició del dissens, el xoc de dos règims de sensorialitat.[3]

 

 

 

Adonay Bermúdez (Lanzarote, Espanya, 1985) és comissari i crític d’art independent. Ha comissariat exposicions per a MUDAS (Portugal), el Museu Nacional de Costa Rica, el Centro de Cultura Contemporánea Condeduque (Madrid), el CAAM (Gran Canària), Artpace San Antonio (EUA), el Centro de Arte Contemporáneo de Quito (Equador), l’Instituto Cervantes de Roma, el TEA Tenerife Espacio de las Artes, el Museu d’Art i Disseny Contemporani de Costa Rica, el CCCC (València), la X Biennale di Soncino (Itàlia), el Museo Barjola (Astúries) o ExTeresa Arte Actual (Mèxic), entre d’altres. Va ser director del Festival Internacional de Videoart Entre Islas (2014–2017), membre del comitè assessor de l’Over The Real International Videoart Festival (Itàlia, 2016–2018), comissari el 2018 del Contemporary Art Month de San Antonio (EUA), comissari de l’INJUVE 2022 (Govern d’Espanya) i Director Artístic de la XI Biennal d’Art de Lanzarote 2022/2023. És conferenciant habitual en universitats i museus d’Iberoamèrica. Actualment és crític d’art a ABC Cultural i a la Revista Segno.