La proposta de Daniel Gasol parteix del fet que no és possible comprendre la persistència de l’higienisme sense atendre les tècniques amb què l’arxiu mateix fabrica l’alteritat. La investigació amb els expedients de Vagos y Maleantes i de Perillositat Social m’ha fet ser conscient que la documentació judicial és un dispositiu que produeix subjectivitats. Això ocorre en el moment de nomenar, classificar i descriure: acaben construint la figura, el tipus humà o el subjecte la existència del qual ha de ser continguda, segregada, qüestionada. Aquesta idea guia l’exposició: no tant exposar documents i artefactes com desplegar l’operació per la qual aquests documents es van convertir en armes d’humiliació i, alhora, en dipòsits involuntaris de desig.
Llegir a contrapèl, en aquest sentit, no és una tècnica retòrica sinó una ètica d’intervenció. La contralectura suposa el discurs crític, l’atenció als marges i la dimensió reparadora, transformats aquí en procediment curatorial. En cada peça i en cada sala es tracta de qüestionar la versió que els expedients de cas i els manuals volen explicar, fent justícia als gestos, afectes i resistències que les actes judicials van intentar convertir en prova de perillositat. Aquest moviment metodològic consisteix en: 1) desmuntar la retòrica mèdica i legal; 2) escoltar les fissures (lapsus, frases alterades, restes materials) que permeten reconstituir vides; 3) guanyar una dimensió reparadora que no suavitzi el dany sinó que el faci visible i políticament llegible. Aquesta metodologia s’articula amb les peces expositives perquè la mostra no reiteri el gest policial de l’enumeració, sinó que l’interrompi.
La genealogia que aquí interessa mostrar exposa continuïtats: la religió que sanciona l’“anormalitat”, la ciència que la patologitza i la llei que l’administra formen un ensamblatge de poder. Rastrejar aquestes continuïtats des de l’arxiu implica detenir-se en com cada dispositiu va traduir intuïcions en procediments concrets, és a dir, la mirada del forense que atribueix una identitat de gènere i sexual; la lectura d’un text judicial que teatralitza la culpa; la fotocòpia d’una carta íntima que es converteix en prova. La repressió no només va esborrar, també va produir traces, amb paradoxes com la destrucció de cert material (pornografia heterosexual convencional) en juxtaposició i entrellaçada amb la conservació metòdica de l’erotisme i la intimitat queer com a evidència punitiva. Aquesta paradoxa arxivística desarma la lògica que salvaguarda privilegis masculins i, alhora, converteix allò dissident en marca indeleble.
L’exposició es pot pensar en termes de praxi metodològica: vitrines que no només contenen objectes sinó que expliciten el gest administratiu amb què van ser produïdes; arxius fragmentats que es despleguen al costat de contrapunts, com els testimonis orals. Aquest recurs —la juxtaposició deliberada entre la veu de l’autoritat mèdico-legal i els cossos sotmesos a aquesta mateixa autoritat— opera com una tècnica de reparació narrativa que obliga el públic a sentir la dissonància i a no consolidar una lectura única. La política curatorial s’inspira en la microhistòria i la poètica del fragment, mostrant l’aspresa de les fonts, sense netejar-les ni sanejar-les, mantenint la incomoditat com a part del treball de memòria.
Des de la perspectiva teòrica, els treballs de pensadors crítics com Foucault, Hartman, Muñoz, Preciado i Benjamin són eines interpretatives que permeten entendre que la mesura del cos sempre ha estat política; que l’enfocament biomèdic va heretar prejudicis teològics; i que la legislació va actuar com a traductora administrativa de mandats morals. Però, sobretot, la mostra proposa una lliçó metodològica. La ciència es va arrogar l’objectivitat i, en aquest gest, va refer el repertori de la fe, mentre la llei va institucionalitzar aquesta síntesi en pràctiques d’exclusió. Mostrar expedients de perillositat al costat d’anàlisis de tècnica forense, o col·locar fotografies policials al costat de testimonis de resistència, ajuda a visualitzar aquesta traducció entre llenguatges.
L’enfocament reparador que proposa Daniel Gasol és l’horitzó ètic del muntatge. No es tracta només de denunciar; es tracta de restituir agència: permetre que les persones representades en els documents recuperin la veu a través de la història oral, la restitució d’arxius i la devolució simbòlica de materials. L’exemple de l’expedient d’Antoni Ruiz, i la seva tasca de reapropiació de fons, funciona aquí com a protocol. L’exposició incorpora processos participatius en què les comunitats afectades participen en la lectura i interpretació del material. Aquesta operació retorna a l’arxiu la seva dimensió experiencial i evita l’estetització del dolor.
Finalment, des del present, el projecte exposa la continuïtat de l’higienisme en les seves formes contemporànies: biopolítica, necropolítica i economia de la salut que converteixen la cura en mercaderia. Mostrar una genealogia que va de la caça de bruixes, a les campanyes higienistes, la patologització psiquiàtrica i les lleis de perillositat, amb ressonàncies actuals com la patologització trans o la vigilància de cossos racialitzats obliga a pensar l’exposició no com un museu del passat sinó com una eina crítica per al present. La metodologia queer que Daniel Gasol posa en pràctica consisteix a llegir els silencis, cuidar els afectes i sostenir la incomoditat, i esdevé una estratègia de desactivació de l’aparell higienista, en obligar la llei, la ciència i la religió a mirar-se en l’espill tèrbol que elles mateixes van construir.
La proposta curatorial que brota d’aquesta metodologia no és nostàlgica: és una intervenció. Convida a sostenir la impuresa com a forma política, a mantenir allò brut com a espai de resistència i a utilitzar l’arxiu per reparar sense domesticar. Llegir els expedients a contrapèl deixa de ser un gest acadèmic per convertir-se en pràctica pública: exposar com es va crear l’alteritat és també mostrar com qüestionar-la.