Fruites que son pedres. Pedres que son llavors.

Regina José Galindo, Fruita amarga, 2024 - 2025. © Roberto Ruiz

La matinada del 14 de juny de 2024, l’artista Regina José Galindo va dormir a la intempèrie a la ciutat de Lleida. No va dormir a terra, sinó damunt de nectarines apilades en una caixa rectangular de metacrilat que servien de matalàs. No va dormir a sota d’un pont, sinó a la plaça Berenguer IV, davant de l’estació de tren de Lleida–Pirineus. L’elecció del farcit del matalàs no és gratuïta; es tracta de fruita recol·lectada per les mans dels temporers que venen a treballar cada any pel sector agroalimentari, motor econòmic de les comarques de Lleida. L’elecció de la ubicació tampoc és anecdòtica; l’estació de tren és la porta d’entrada a la ciutat i un dels punts principals de recollida dels temporers. L’acció artística, anomenada Fruita amarga[1], encarna una imatge que veiem cada estiu; la de persones que, tres jornades de treball extenuant, acaben dormint als carrers[2]. Persones, en la seva majoria originaries del Magreb i l’Àfrica subsahariana, les vides dels quals estan condicionades per la llei d’estrangeria espanyola, la qual impedeix un accés legal i àgil al mercat laboral, i afavoreix la seva precarització i explotació laboral. Persones que, com recorda l’antropòloga Gemma Casals Fité, «són una minoria dels 40.000 que arriben cada any», no obstant això, «una minoria molt àmplia i significativa de la vulneració de drets» [3].

 

Cada any arriben a Lleida entre 25.000 i 40.000 persones de tot el món per a treballar en la campanya de la fruita. Una part són migrants residents en Espanya que es desplacen al llarg de la península per a cobrir les campanyes agràries. La majoria d’aquests treballadors aconsegueixen feina, però no tots aconsegueixen contractes. Entre els mesos de maig i setembre, les seves mans cullen i envasen cireres, albercocs i prunes, préssecs i nectarines, préssec pla, peres i pomes. Ells treballen en el camp, i elles en les càmeres. La província de Lleida genera el 77% de la producció fructícola de Catalunya[4]. Al mateix temps, el sector agroalimentari de Lleida suposa el 57% de les exportacions catalanes de fruites, hortalisses, llegums, greixos, olis i productes carnis[5]. El valor que suposa la fruita per l’economia local, no obstant, no es reflecteix necessàriament en les condicions o drets laborals dels temporers: molts treballen fins a 16 hores diàries i cobren per sota del sou mínim; els és negat l’allotjament o viuen en condicions indignes; tenen dificultats per a obtenir l’empadronament; pateixen impagaments o no se'ls paguen hores extres; no estan donats d’alta a la seguretat social, i tenen por a represàlies per reivindicar els seus drets.

 

L’article 39 del Conveni Agropecuari de Catalunya (2021) estableix que els empresaris estan obligats a garantir un allotjament als treballadors estacionals si el seu lloc de treball està a més de 75 km del seu domicili habitual[6]. Entitats per la defensa dels drets dels temporers com Fruita amb Justícia Social han denunciat casos d’incompliment del conveni per part dels empresaris[7]. Tres notícies publicades recentment ens recorda la situació de vulnerabilitat de les persones que cullen «la nostra fruita». La primera, la publicació d’un estudi científic que confirma que la meitat dels temporers de Lleida treballa en estat de deshidratació, el que pot derivar en problemes de salut crònics com insuficiència renal o malalties cardiovasculars[8]. La segona, la mort del jornaler per un cop de calor mentre collia fruita en una finca d’Alcarràs, a més de quaranta graus de temperatura[9]. La tercera, la desarticulació d’una xarxa d’explotació laboral en el Baix Cinca (Osca) i l’alliberament de 280 temporers que vivien amuntegats en condicions insalubres, i treballaven en un règim d’esclavisme. La investigació -que ha derivat en la imputació d’empreses de treball temporal i vuit detinguts per delictes laborals- va constatar que l’operació replicava dinàmiques de tràfic de persones, com el segrest de la documentació i la retenció d’una part del salari de les víctimes, per a garantir la seva dependència i explotació.

 

Comparem Fruita amarga amb L’univers de la fruita, una il·lustració de l’artista lleidatana Sonia Alins (2023) en la que veiem una comunitat de persones envoltades d’arbres fruiters. Persones de totes les edats i colors de pell, consumidors i productors que mengen préssecs, pomes, peres i cireres, amb una actitud jovial[10]. Formalment, les figures estan resoltes amb un llenguatge naïf on predomina el color violeta, símbol de les lluites feministes pels drets de les dones i la diversitat d’identitats de gènere. Iconogràficament, l’obra recrea la pastoral, un tema d’arrels clàssiques molt difós a Europa entre els segles XV i XVIII, que mostra escenes de la vida al camp protagonitzades per pastors, agricultors, animals i natures exuberants. Les pastorals exaltaven la senzillesa, la innocència, l’amor i la pau de la vida rural, la qual contrastava amb la corrupció de la vida urbana. Aquestes escenes mostren paisatges idíl·lics, treballadors de la terra en actituds amoroses o contemplatives, sovint acompanyats de ramats, nimfes o divinitats mitològiques[11]. Tanmateix, el que oculten aquestes escenes que idealitzen la vida rural són la pobresa, el treball dur i les desigualtats socials que afecten els treballadors del camp. De fet, aquesta idealització servia a les elits urbanes i cortesanes, que consumien aquestes obres com a refugi simbòlic deslligat de la realitat pagesa. D’aquesta manera, la pastoral [MOU1] invisibilitza les condicions materials dels pagesos i els converteix en figures estètiques pel gaudi de les classes altes.

 

L'escena bucòlica de Sonia Alins ens transporta a un món idealitzat absent de desigualtats socials, explotació i precarietat. Revestides amb una pàtina de cosmopolitisme, multiculturalisme i feminisme, les figures estètiques de l'artista distreuen de la vulnerabilitat laboral no només dels temporers, sinó també dels mateixos pagesos. El model agroindustrial neoliberal ha transformat profundament el món rural, i a permès la concentració de terres, capital i poder en mans de grans corporacions, distribuïdores i fons d'inversió que controlen tota la cadena productiva. Aquesta concentració subordina als petits pagesos, que perden capacitat de decisió, s'endeuten i, en molts casos, abandonen el camp. Al mateix temps, l’agroindústria organitza el treball en cadenes globals basades en la temporalitat i la mobilitat, i ocupa mà d'obra migrant precària que no gaudeix de drets laborals ni estabilitat. A més, la pagesia es torna dependent de recursos industrials –agroquímics, llavors híbrids i maquinària–, la qual cosa  implica una forma d’extractivisme tecnològic i la pèrdua de coneixements locals i la diversitat cultivada. La intensificació productiva degrada el terra, contamina aqüífers, redueix la biodiversitat, i compromet el futur del treball agrícola. Aquesta situació fa necessària la promoció de models agroecològics basats en la producció local, la sobirania alimentària, els circuits curts, la gestió comunitària i la dignificació del treball rural.

 

Aquesta realitat contrasta amb la representació idealitzada d’Alins. Com ha sostingut Gemma Casals, «la imatge estereotipada d'un món rural amb una pagesia que té cura del territori a través de la producció agrària és més un miratge que una realitat» [12]. Potser no és una casualitat que l’obra de Sonia Alins sigui un encàrrec d’Afrucat[13], la patronal del sector fructícola català amb seu a Lleida, que agrupa a cooperatives i empreses privades dedicades a la producció, conservació, comercialització i exportació de fruita[14]. En qualsevol cas, les obres de Galindo i Alins exerceixen funcions artístiques molt diferents: Fruita amarga intenta qüestionar i transformar l’ordre establert, mentre que L’univers de la fruita el manté intacte. Ambdós projectes són el resultat d’operacions ètico–polítiques que fan desaparèixer qualsevol il·lusió de neutralitat. El treball de Galindo produeix subjectivitats disensuals, mentre que el treball d’Alins reprodueix subjectivitats normatives. Pot ser per això, la performance de Regina va rebre desenes de comentaris racistes a les xarxes socials[15], i la il·lustració d’Alins va guanyar premis internacionals de disseny i comunicació artística[16].

 

Posar el focus en la vulnerabilitat dels temporers no és atacar als agricultors. Es tracta de valorar la importància d'una força de treball que cada any recull els centenars de tones de fruita que serà exportada a milers quilòmetres per a ser consumida. Mentre els béns agrícoles gaudeixen de plena mobilitat i protecció institucional, els treballadors que els produeixen enfronten fronteres, controls i exclusió jurídica. El nostre sistema agrari necessita mà d’obra migrant per a sostenir les campanyes. No obstant això, la Llei d’Estrangeria no ofereix vies legals suficients ni flexibles per a cobrir aquesta necessitat. Això genera una paradoxa: l’economia depèn de treballadors que la llei invisibilitza o margina. Aquesta mateixa llei reprodueix i legitima formes estructurals de racisme, ja que institucionalitza una jerarquia entre persones, associa la migració no europea amb el control i la sospita, criminalitza la irregularitat administrativa, afavoreix l’explotació laboral i deshumanitza la ciutadania. Una llei que promou un racisme institucional que no necessita insults ni agressions, sinó que s’exerceix a través de formularis, permisos i fronteres.

 

Dormir sobre nectarines acabades de collir és com dormir a sobre de pedres. Les nectarines de Regina José Galindo, no obstant, també poden ser llavors d’un futur diferent. Com sosté l’escriptora María Sánchez sobre Fruita Amarga,

 

«Un cos descansa, finalment, malgrat l’esforç, la precarietat, la vulnerabilitat, la discriminació i el racisme; malgrat la fruita. Sembla, fins i tot, que el somni que l’embolcalla és plaent; que hi ha reparació, silenci i calma. Com si entre els fruits que sostenen el cos hi hagués espai perquè el menjar —i tot allò que hi ha al darrere— continués formant part d’un llenguatge de cures, generositat i afectes, d’un món que lluita perquè l’accés a l’alimentació i a una vida digna, entre d’altres, sigui un dret per a tothom» [17].

 

 

BIO

Christian Alonso és investigador cultural, comissari artístic i docent universitari especialitzat en art i ecologia. És professor d'història de l'art contemporani en la Universitat de Lleida i director del projecte de recerca artística Ecologies Híbrides del Delta del Llobregat. Anteriorment ha estat director del Centre d'Art La Panera, professor adjunt a l'Escola Superior de Disseny ESDI–Universitat Ramon Llull, coordinador del programa d'estudis curatorials On Mediation i coordinador de projectes del grup de recerca Art, Globalització, Interculturalitat (Universitat de Barcelona). És doctor en Història de l'Art (Universitat de Barcelona), esment internacional (Universitat d'Utrecht), amb una tesi que repensa la pràctica artística a partir del pensament  ètic–estètic del filòsof Félix Guattari. Treballa des dels marcs de les posthumanitats crítiques i les humanitats ambientals. Les seves línies de recerca són les relacionis multiespècie, les ecologies queer i els extractivismes naturculturals. Té una àmplia experiència en recerca, docència, gestió, coordinació, producció i comunicació de projectes de comissariat, mediació i producció artística, tant en l’àmbit nacional com internacional. Pàgina web: https://christianalonso.net/