A Itàlia vaig créixer en una família dividida: per part de mare, profundament anticlerical, partisana i amb un fort compromís cívic; per part de pare, un entorn conservador i devotament catòlic, molt pròxim a l’Església. Sempre em vaig inclinar cap al primer, moguda per un rebuig visceral al poder eclesiàstic. No obstant això, des de petita em fascinava entrar a les esglésies i explorar els frescos i els grups escultòrics; l'estudi de l'art em va ajudar a reconciliar-me amb l'apreciació de l'art pròpiament religiós pel seu pes estètic i històric. Tal vegada per això l'obra de Marina Vargas m'interpel·la amb tanta intensitat: perquè intervé aquest terreny històricament monopolitzat pel dogma religiós - al servei de poders econòmics, ideològics i colonials - i el converteix en un espai de reapropiació simbòlica, de mística feminista i d'activisme espiritual.
És possible reapropiar-se del sagrat quan ha estat històricament instrumentalitzat com a eina de control ideològic, patriarcal i colonial? Com reclamar unes certes icones religioses i treballar des del simbòlic sense reproduir estructures de dominació dogmàtica i doctrinal? Aquestes són justament algunes de les preguntes que m'han acompanyat en la recent curaduria d'una exposició-trobada a ADN Galeria, Connexions, Relacions, Revelacions, protagonitzada per diverses obres de Marina Vargas: algunes vingudes des de Revelaciones, la seva exposició individual en el Museu Thyssen-Bornemisza, i altres pertanyents a la col·lecció privada de Manuel Expósito, un dels col·leccionistes que més ha seguit, acompanyat i adquirit l'obra de l'artista granadina. El sentit d'aquesta trobada residia a explorar l'impacte d'aquestes poderoses peces (que oscil·len entre el dibuix, la pintura, l'escultura i la fotografia) en dos contextos de circulació diferents: el museu públic i la col·lecció privada. Aquestes qüestions les vam abordar, a més, en un col·loqui públic al costat de l'artista i el col·leccionista en el qual es va revelar, a més, la sincera amistat entre tots dos, una relació de gairebé una dècada.
Encara que coneixia des de fa temps l'obra de Vargas, va ser a través d'aquest exercici que vaig poder endinsar-me en els mecanismes íntims de la seva pràctica des d'una proximitat diferent: seguint les formes complexes de les seves peces fins a les seves arrels iconogràfiques; deixant-me travessar pels múltiples nivells de sentit que les habiten, sense necessitat de fixar-los en interpretacions tancades; i, sobretot, lliurant-me a l'escolta més enllà de qualsevol explicació específica, ja que les paraules de la pròpia artista són un valuós palimpsest de saber que està en constant esdevenir, també obert a capes de sentit que provenen dels qui formem part del seu camí - la qual cosa interpreto com un bellíssim acte de generositat.
Perquè justament això és l'al·legoria que trobem en la multiplicitat de referències i apropiacions iconogràfiques del sagrat, articulades a través de l'estructura estilística-formal de l'estètica barroca que l'artista ha anat teixint en un treball profundament compromès amb la veritat. L'al·legoria és una forma de coneixement que mai no diu només una cosa, és una imatge que significa més enllà de si mateixa, un llenguatge del sagrat que (encara que històricament usat per a disciplinar i castigar) pot ser també reactivat des d'una ètica de la revelació, de l'íntim i del compartit, i d'una lluita constant per a la reapropiació del símbol i el seu sentit. Justament, en el conjunt d'obres que presentem queda palesa l'apropiació crítica de símbols religiosos -especialment del cristianisme- des de perspectives feministes, per a desafiar les estructures patriarcals que han marcat aquesta tradició. Precisament, les mateixes que van alimentar processos històrics de repressió com la caça de bruixes o la demonització del femení (La Piedad invertida, 2013–2020; Las Tres Marías, 2025). També apareix amb força la presencia de motius astrològics, endevinatoris i esotèrics activats com a eines per a descodificar patrons de significat al·legòric; aquí se situen referents com el Tarot (La luna en Cáncer, 2019; diversos dibuixos de la sèrie La línea del destino, 2024) l'oracle d'Ifá, en particular el mètode del Erindilogun, propi de la santeria cubana d'origen Ioruba (Revelaciones. Odi Bara, Odi She, Obara Odí #1, 2024), o altres amulets i símbols rituals propis de la religiositat popular andalusa, en la qual s'entrellacen creences cristianes i sabers pagans (Objeto de acción / Objeto de protección, 2022; Objeto de protección / La Virgen del árbol seco, 2024). Una subversió del sagrat habita amb intensitat en aquestes obres, on les figures de la Verge i sobretot de Maria Magdalena - figura central en els evangelis apòcrifs i emblema de la teologia feminista contemporània - es tornen centrals. Són un punt de partida per a la invocació d'altres figures femenines de l'àmbit religiós-espiritual, però també de la història social i artística del feminisme contemporani (Yo sí te creo, 2024; La Magdalena, 2024). Finalment es revela amb claredat la dimensió biogràfica, travessada per l'experiència del càncer, que recorre l'obra de Vargas en múltiples nivells (Contra el canon, 2021; Mère-Mer #1, 2025). La malaltia, diu Vargas, és una mestra: no et fa invencible, però sí més oberta, més permeable, més lúcida, més atenta als signes; és una altra forma de força, una altra manera de sentir i fer. En aquest autoretrat frontal, en el qual apareix el seu propi bust després de la mastectomia, l'artista reescriu el cànon de la bellesa clàssica des de la cicatriu. O, com diria Audre Lorde, no des de l'heroisme sinó des de la veritat.
Marina Vargas s'atreveix a polititzar l'espiritual, no per a destruir el sagrat, sinó per a alliberar-lo, per a retornar-li el seu poder de sentit fora dels marcs institucionals que ho van codificar. Ho fa activant un sincretisme propi, que beu de tradicions catòliques, andaluses, iorubes i afro-caribenyes. Però també del tarot, dels evangelis apòcrifs, de l'art popular, de la bruixeria i de la teologia feminista. En el seu treball, la Verge, Maria Magdalena, els àngels o els símbols oraculars ja no il·lustren un dogma… més aviat invoquen una experiència afectiva, corporal, política i espiritual que ens concerneix.
Des de l'àmbit formal, l'artista es mou a contracorrent dels llenguatges minimalistes contemporanis, doncs, lluny de depurar, Vargas acumula: la seva obra és barroca en el sentit més viu i simbòlic del terme; és al·legòrica, teatral, dramàtica, densa. Potser és només una coincidència, o potser una sincronia amb sentit en la qual poder fixar-se. Es tracta del fet que, en dues ocasions, la presència de Vargas en unes sales expositives (a Madrid primer i a Barcelona ara) esdevingui en paral·lel a una altra gran exposició que no ens va deixar indiferents als qui vam anar a veure-la: la comissariada pel gran pensador francès Georges Didi-Huberman, En l'aire conmogut. En ella s'explora aquesta mateixa tensió entre imatge, emoció i acció. Tot interpel·lant a, entre altres materials i referències, el cos del ballador Israel Galván, per a parlar d'una antropologia política de l'emoció. Sent un dels referents intel·lectuals que compartim amb Vargas, Didi-Huberman m'ha ofert aquí un pont més de connexió amb la seva obra: perquè en ella trobem la força tel·lúrica del flamenc i una certa poètica del “duende”, aquesta noció lorquiana que Didi-Huberman va reprendre per parlar de les imatges vives, aquelles que ens travessen amb la seva emoció i ens interpel·len des de les entranyes. Com en el flamenc, les obres de Vargas encarnen una veritat emocional on la vida i la mort es toquen; obres que, com en el millor barroc, revelen i oculten alhora.
Des d'aquesta perspectiva, el diàleg amb la col·lecció de Manuel Expósito cobra una nova profunditat. Perquè artista i col·leccionista comparteixen un substrat comú, una sensibilitat estètica que no tem l'excés, l'acumulació i la contradicció. No sorprèn que moltes de les obres de Vargas hagin entrat en aquesta col·lecció: no sols perquè Exposito ha sabut veure, des de l'inici, la força poètica del seu treball, sinó perquè entre tots dos s'ha teixit una sort d'estructura emocional que sosté les peces i les resignifica, cada dia una mica més.
____________________________________________________________________
Mariella Franzoni és comissària, investigadora i gestora cultural especialitzada en art contemporani. Amb formació en Antropologia Social (Alma mater Studiorum, Bologna), Economia Cultural (Universitat Bocconi, Milà) i Teoria de l'Art i Filosofia (UPF, Barcelona), és doctora en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i la University of the Western Cape (Capi Town), amb una tesi que analitza les interseccions entre comissariat, mercat i processos de formació del valor en l'art contemporani des d'una perspectiva crítica i global, amb un enfocament especial a la Sud-àfrica post-apartheid. Actualment treballa com a professional independent entre Espanya, Itàlia i Sud-àfrica, combinant la recerca, la curaduria i la gestió cultural. És comissària convidada del programa Tomorrows/Today en Investec Cape Town Art Fair (2023–2025), una secció internacional i independent dedicada a visibilitzar pràctiques artístiques emergents i generar ponts entre artistes sud-africans i d'altres geografies. Així mateix, és Directora Artística i Executiva de la cinquena i sisena edició de By Invitation, el saló d'art del Cercle Eqüestre de Barcelona, on ha impulsat una profunda renovació curatorial, centrant el projecte en el diàleg intergeneracional en el panorama artístic Español.
