Durant dècades, els expedients de les lleis de
vagabunds i malfactors (1933-1970) i de perillositat social (1970-1995) van
incloure informes mèdics que classificaven els detinguts segons categories
suposadament clíniques. Per mitjà d'aquestes descripcions no sols es definia
qui encaixava —o no— en el model de ciutadà “normal” sinó que també es
construïa un imaginari social en què unes certes corporalitats, desitjos o
formes de vida s’entenien com a patològiques, desviades o perilloses. El
treball recull un conjunt d'informes clínics que revelen la manera en què la
medicina va participar activament en la producció d'estigmes i que, lluny de
ser una pràctica neutral, el saber mèdic va operar com un dispositiu
disciplinari que va col·laborar estretament amb la justícia i la policia per
criminalitzar, corregir i controlar els qui se n'eixien de l'heterosexualitat
normativa i la moral social dominant. La medicina, en aquest context, no sols
va diagnosticar sinó que també va legitimar càstigs en forma de tractaments
hormonals forçosos, teràpies aversives, internaments en institucions
psiquiàtriques i reclusions en presons específiques. El cos homosexual va ser
reduït a símptoma i la seua existència, llegida com una disfunció que calia
corregir, amb la descripció de comportaments, trets físics, gestos i maneres de
parlar com a signes d'una “anormalitat” que s'havia de contenir i vigilar.