Amb l'aprovació de la Llei de vagabunds i
malfactors en 1933 per part de les Corts de la Segona República es va establir
un caràcter legislatiu que va tenir la intenció de controlar una massa social
que no responia a la imatge pràctica de l'anomenat “bon ciutadà”. La llei
inicial feia referència al tractament de rodamons, rufians, la pràctica de la
mendicitat, nòmades, proxenetes i altres comportaments anomenats “antisocials”.
Després d'un llarg debat, l'homosexualitat no va ser inclosa com a delicte en
1933 perquè es va entendre com una “malformació” que havia de tractar-se
mèdicament, i malgrat no contemplar-se en la llei definitiva, va ser
considerada com a “perillositat sense delicte” i factor agreujant de possible
delinqüència. La de vagabunds i malfactors no va ser una llei que sancionava
delictes, sinó que va intentar evitar-los amb corrents criminològics que miraven
d'identificar persones en estat perillós mitjançant tècniques com
l'antropometria, la craniologia o la frenologia, entre altres, que afirmaven
que a partir dels trets físics o actes “anormals”, pot identificar-se una
persona perillosa. La Llei de vagabunds i malfactors afirmava que l'Estat podia
protegir la societat identificant perfils socials i prevenint delictes
mitjançant sancions com l'internament en establiments de règim de treball en
colones agrícoles, establiments de custòdia o cases de temprança mitjançant els
anomenats asils curatius. Per poder donar eixida als 2.400 expedients tan sols
en el primer mes de la llei, el govern va planificar la construcció de colònies
penitenciàries a Espanya i en l'anomenada Guinea Espanyola que tenien
l'objectiu de “rehabilitar” els detinguts mitjançant l'exercici del treball,
seguint la lògica capitalista sustentada en el dogma “Et guanyaràs el pa amb la
suor del front” (Gènesi 3:19).