Tijeras en los ojos: Patricia Gadea
Vint anys després de la seva mort, aquesta exposició recupera l’obra de Patricia Gadea, marcada per una reflexió incisiva sobre el seu propi temps. Gadea no va ser una pintora de formes autònomes o tancades, sinó de materials en trànsit. Treballava amb tot allò que li queia a les mans, activant un pensament crític basat en un ús desobedient del visual. Com va escriure Francisco Calvo Serraller, “més que aplicar el talla i enganxa, sembla que té tisores als ulls”. No es tracta només d’una tècnica, sinó d’una manera de mirar.
Situada en el context de la pintura postmoderna madrilenya, Patricia Gadea va desenvolupar una pràctica eclèctica i de fort colorisme, travessada pel collage i per referents de la cultura pop. La seva obra, des del principi, s’inscriu en el context de la Movida, un moment marcat per la hibridació de llenguatges i la dissolució de jerarquies. Amb el procés de canvi democràtic a Espanya, el seu treball actua com un dispositiu crític que interpel·la els imaginaris dominants de l’època des d’una posició conscient i provocadora. Gadea assimila aquestes influències per qüestionar-les. La seva iconografia eclèctica dona lloc a un bell caos que desborda els límits entre abstracció i figuració.
El 1985, Patricia Gadea, José Maldonado, Manolo Dimas, César Fernández Arias i Juan Ugalde van crear la galeria Mari Boom, ocupant un passatge subterrani proper al parc del Retiro, a Madrid. L’acció buscava trencar les barreres entre l’alta i la baixa cultura i qüestionar els espais legitimats de l’art. Més de tres dècades després, el 2018, l’espai va ser reactivat per disset artistes dones, com Marina Vargas, María María Acha-Kutscher i Sandra Gamarra, a través d’una acció feminista de guerrilla artística, amb l’objectiu de visibilitzar la desigualtat persistent en el sistema de l’art i l’escassa presència de dones artistes en els circuits expositius. L’acció, documentada en vídeo i fotografia, forma part d’aquesta exposició.
A finals dels anys vuitanta, Patricia Gadea s’instal·la a Nova York, en un moment d’intensa efervescència artística i de forta politització del camp cultural. La seva pintura comença a desplaçar-se cap a una dimensió més conceptual. No es tracta d’un conceptualisme fred, sinó d’una pintura que es critica a si mateixa, es tritura i s’expandeix. L’experiència quotidiana es converteix en un punt de partida per plantejar qüestions més àmplies, com el capitalisme, la globalització, la nostra relació amb les imatges de consum i la construcció de l’experiència de ser dona en aquest entorn immediat.
