Antiguo: Carlos Pazos + ADN Collection: Erik Dietman · Robert Filliou · Hessie · Jean Tinguely · Endré Tot

Overview

A Antiguo es troben un grup d'obres dels primers anys com a artista de Carlos Pazos amb una selecció d'obres de la col·lecció ADN.

 

La inauguració tindrà lloc el pròxim 11 de febrer, a partir de les 12.00, a ADN Galeria.

A Antiguo es troben un grup d'obres dels primers anys com a artista de Carlos Pazos amb una selecció d'obres de la col·lecció ADN, d'artistes com ara Hessie, Erik Dietman, Robert Filliou, Endré Tot i Jean Tinguely. Aquesta selecció demostra la proximitat en el llenguatge i en els fonemes d’aquesta generació d’artistes, que donen lloc a obres amb un discurs i una sintaxi propis. Es tracta doncs de reconèixer influències, respectes i admiracions en la configuració inicial de l'obra de Pazos, que sempre ha fugit de ser etiquetada sota filiacions manifestes i taxonòmiques.


Quan el jove Carlos Pazos va començar la seva carrera com a artista vivia a Barcelona, tenia 19 anys i havia abandonat els estudis d'arquitectura. Ens trobem a finals dels anys seixanta i principis dels setanta, moment en què a Espanya es sabia ben poc dels corrents de la nova avantguarda que protagonitzaven l'art contemporani internacional.

 

L'escassa circulació d'informació que imposava la dictadura franquista va motivar que moltes persones, com Pazos, aprofitessin la proximitat amb França per assabentar-se de tot el que estava passant a fora. Allà l'artista aconseguia, a vegades, revistes com L'Art Vivant de Catherine Millet o Artitudes. Precisament en aquesta última va veure el treball de Gina Pane amb autolesions i fulles d'afaitar, un element que a Antiguo és protagonista a peces en paper com S.T. Cuchilla y Papel Rosa (1971) o S.T. Cuchilla y Pelos (1972).


Una altra font de coneixement inicial sobre el que estava passant arriba a través de la revista Serra d'Or i els articles d'Alexandre Cirici Pellicer, i dels seus professors a EINA: Albert Ràfols Casamada, Antoni Llena i el mateix Alexandre Cirici, que des d'una perspectiva no historicista i enfocada a la pràctica artística, li van aportar referències de les avantguardes i de l'art pop, povera i conceptual. D'aquest moment Pazos recorda especialment l'interès que va despertar en ell un catàleg de Mail Art en què s’utilitzaven tampons: un recurs que pauta les nou peces de la sèrie Láminas para il·luminar, presents en aquesta mostra.


Contemplar totes aquestes possibilitats que s'obrien davant d’ell, recuperant així memòries d'infància, va portar Pazos a treballar amb lletres de motlle i tampons amb les quals jugava a ser tipògraf. Així, i afegint un deliberat amateurisme pictòric, va aconseguir un grafisme fluït, similar al de les populars obres elaborades amb tampó d’Endré Tot, i als dibuixos lúdics i crítics amb l'informalisme gestual de Jean Tinguely i els seus méta-matics. De fet, Carlos Pazos va tenir la sort de presenciar una de les primeres màquines del suís en una de les seves múltiples escapades a París. Al mateix temps, Pazos comença una altra via inicial de creació treballant amb objectes trobats. Apareixen així els seus coneguts Tesoros i Relicarios de petit format, donant lloc a una pràctica comparable a les Hessie, Erik Dietman i Robert Filliou.

 

Aquesta producció inicial es va veure interrompuda en 1974, quan Pazos abandona temporalment el treball dins el taller per a gestar l'aparició del seu personatge "estrella": una celebrity que frega tangencialment la idea performativa d’artistes com Chris Burden, Vito Acconchi, Denis Openheim i Laurie Anderson, que va protagonitzar diverses accions entre 1975 i 1981, va reaparèixer en els 2000 amb la sèrie Robados, i que tornarà a aparèixer pròximament en la nova sèrie fotogràfica Quise hacer de mí una estrella.


Ja als anys vuitanta Pazos torna al treball amb objectes trobats, generant en un primer moment contencions íntimes formalitzades com a collages sobre paper, i representats aquí amb una selecció de Livre de Brouillon. Aquestes obres de petit format, que funcionen a mode de souvenirs; passen posteriorment a expandir-se de manera ambiciosa fins a crear atmosferes climàtiques que ocupen sales senceres.


Aquest recorregut acaba donant per tancat un cicle en el qual Carlos Pazos absorbeix les pràctiques d'aquests "antics" per a sublimar-los a tots ells amb la seva "estrella", i quan el personatge desapareix d'escena l'artista torna a les estratègies inicials, però ja amb la seva pròpia mitologia poètica personal: la pròpia d'un artista que no es vol teòric ni nostàlgic, però sí un melancòlic atemporal.

Obres
Vistes de instal·lació