26.09.2013 / 30.11.2013

En la seva segona exposició a Barcelona, Adrian Melis presenta a Adn Galeria: Time to relax. A diferència de la seva primera mostra que se centrava en els marcs imposats per les estructures sociopolítiques cubanes, els projectes aquí proposats posen la seva mirada en la situació contemporània espanyola deixant de costat la tensió entre règims de productivitat i improductivitat i focalitzant-se en aquesta ocasió en la dicotomia presencia / absència, veu / silencio, oci / reivindicació, discurs polític / realitat social.

Adrian Melis, a través dels sis treballs que poden veure's a Adn Galeria, proposa altres mirades a les problemàtiques actuals des d'un enfocament subtil i poètic. Ja no es tracta d'assenyalar les falles del sistema i la bateria d'activitats paral·leles: contorsions que sabotegen els mecanismes establerts, sinó que ara l'artista cubà col·loca la subjectivitat del subjecte en primer plànol del seu discurs. El testimoniatge es converteix en l'eina clau de Time to relax, doncs opera a l'interior de les relacions socials de tal manera que la pràctica de l’Adrian Melis dona veu als seus col·laboradors. Radiografiant les tibantors dels esdeveniments polítics i socials es trena l'heterogènia exposició composta per fotografies, vídeos i instal·lacions.

Ovació (2013) mostra un vídeo produït amb imatges del Palau de Congrés Español des de la transició fins als nostres dies en les quals els diputats aplaudeixen. Aquest treball al·legoritza un sistema que sembla estar lluny de la realitat social doncs mostra el ritual de celebració del pas de lleis que han estat derogades per un determinat canvi de govern, en una eterna confrontació que no té a veure amb les necessitats i desitjos de la gent que els polítics representen.

Punts de reposició (2013) es compon de vint fotografies preses a Espanya que mostren murs recentment pintats d'un gris urbà amb l'objectiu d'amagar i tapar frases de protesta social prèviament escrites. Aquestes frases reproduïdes sota les fotografies en format de subtítols, descodifiquen l´aparent neutralitat de les imatges que com a contrafort li retornen la veu al formigó aclamant -com una d'aquestes atesta- : "Si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir".

Light off (2013): instal·lació de quatre cubs transparents que s'il·luminen internament amb llums acolorides i canvien de color en intervals irregulars determinats per la fluctuació de l´índex de la borsa, IBEX35. Melis va desenvolupar una pàgina web i un programa connectat als cubs per generar els canvis de llums. La llum verda indica que l'índex creix; la vermella que l'índex cau; i la blava és determinada pels moments d'estabilitat. Els cubs funcionen com a pufs que doten a l'espai d'un ambient lounge i tranquil ideal per reposar-se de l'atrafegat dia i prendre´s un respir. Sota aquesta aparent tranquil·litat la borsa fluctua implicant conseqüències mundials de les quals hipnotitzats per l´estimulació visual ni sospitem.

Time to relax (2013) és una de la sèries més recents de l'artista. Es tracta d'un compendi de setze fotografies preses des de les finestres o balconades de les cases expropiades per part de bancs. Les imatges són post produïdes incorporant la data del desnonament i el banc propietari del pis, ara amo de la vista que abans pertanyia als habitants. De nou l'artista contraposa l'operativa legal amb el buit emocional de qui ha viscut observant un jardí o uns edificis a l'altre costat de la finestra, visions que queden ja llunyanes de la seva futura realitat.

Moments que varen marcar  el mon – Primavera Sound (Arxiu II) (2012) - sobreposa imatges d'un popular esdeveniment musical a la ciutat de Barcelona amb un arxiu àudio de les manifestacions i protestes de carrer del moviment del 15-M. El vídeo suggereix el desencantament de certs moviments de protesta que acaben reduïts a mer espectacle.

Finalment la instal·lació The best effort (2013) presenta quatre telèfons disposats damunt de peanyes. El projecte s'inicia amb una campanya d'oferta de treball a Barcelona, en la qual s'ofereixen quatre llocs de treball. Cada oferta s'anuncia en un cercador d'oportunitats laborals diferent amb un número de telèfon associat. Les trucades dels sol·licitants es redirigeixen als telèfons instal·lats a la galeria, cada telèfon correspon a un anunci i la trucada que mai és contestada activa un àudio determinat per a cada telèfon. Cada vegada que algú truca, el telèfon sona i depenent de quin anunci es tracti s'activa l'enregistrament d'un discurs pronunciat per un dels quatre últims ministres espanyols: Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. Tots els discursos versen sobre les múltiples oportunitats laborals existents en una nació en vies de progrés, missatges encoratjadors i optimistes sobre la creació d'ocupació i la força d'Espanya. Mentre el telèfon sona interminablement sense que ningú ¡ despengi ni pugui atendre les peticions de treball que possiblement arriben per part dels sol·licitants que contesten als anuncis, els discursos es repeteixen constantment, fent visible el buit entre la realitat del món laboral i els programes polítics actuals.

Time to relax retrata a Adrian Melis com un artista ansiós per explorar certa antropologia social que es fa etnògraf i còmplice com afirmar el director de la galeria: Miguel Ángel Sánchez en el íncipit del catàleg: Adrian Melis - El valor de l'absència coproduït per Adn Galeria i l'Institut de Cultura de l´Ajuntament de Barcelona:

La implicació artística ha de residir doncs en els problemes socials que segueixen manifestant-se en situacions concretes realment injustes, encara que difuses i elusives en ocasions, per estar immerses en el que Hal Foster va identificar a mitjan 90 com a "camp ampliat de la cultura." És precisament en aquest camp ampliat, horitzontal, sincrònic i social, on el crític americà situa al seu "Artista com Etnògraf." Aquest paradigma instrumentalitza el mapeado sociològica buscant, sobretot, l'eficàcia de la denúncia. Però com bé sabem, després de tant temps reflexionant sobre el paper social i polític de l'art, l'enunciació dels instruments hegemònics no és efectiva per se. “D'una banda, la comprensió pot per si mateixa fer poc per la transformació de les consciències i de les situacions. Els explotats no solen necessitar que els expliquin les lleis de l´explotació. Perquè no és la incomprensió de l'estat de coses existent el que alimenta la submissió, sinó l'absència del sentiment positiu d'una capacitat de transformació,” * va sostenir Jacques Rancière i jo no puc estar més d'acord.

Habilitar aquest espai que generi positividad, redistribució de la visibilitat i confiança en la transformació és tasca de el “Artista com a Còmplice.”** No bastaria amb mapejar un context i desemmascarar dinàmiques opressives. Sembla que no pocs artistes actualment es fan ressò d´aquesta responsabilitat, incorporen a la comunitat de forma activa, proposen alternatives i es mullen. I és en aquest paradigma d'efectivitat per a l'art d'intencionalitat política on resideix la potència de les propostes de Adrian Melis.

*Jacques Rancière, Sobre Polítiques Estètiques.

** Intercanviant parers amb Adrian Melis, i davant la meva pregunta de com definiria la seva pràctica involucrant agents externs al món de l'art, em va contestar que abordava la seva tasca com si d´un còmplice es tractés.