El treball de Concha Pérez (Madrid, 1969) s’emmarca en el context de la fotografia digital intervinguda, mitjà en el que desenvolupa una profunda investigació sobre l'articulació arquitectònica. La seva és una reflexió continuada que muda i declina amb tal de poder expressar a través de les seves imatges sensacions i sentiments derivats de la praxis creativa. Però no solament per les condicions tècniques de la seva obra és possible (necessari) afirmar que Concha és una artista eminentment contemporània, sinó que a un nivell més conceptual demostra total compromís en el context actual. Si be no es tracta d'un art polític en la seva accepció dialèctica, mostra indubtablement una inquietud  per l'anàlisi sociològic vers a la contemporaneïtat i les conseqüències dels processos de ennobliment hegemònics. A un nivell més formal, les seves obres no desenvolupen una simple funció documental o de registre, doncs la intervenció en la fotografia denota una clara intencionalitat poètica, no merament estètica, sinó dignificant els espais que tria.

Concha Pérez introdueix LO QUE NOS QUEDA servint-se de les lleis de la termodinàmica: La matèria no es crea ni es destrueix, només es transforma; la transformació de la energia implica un increment del caos. Efectivament aquest caos generat pel canvi, per les transformacions derivades de l'acció del fluir de la vida i especialment per l'acció de l'ésser humà, ens és evidenciat a través de les seves fotografies. Llocs deshabitats, desfets d’una rutina passada, escombraries d'hàbitats i d’hàbits que avui semblen recòndits, enterrats pel pas del temps.

Si be les seves fotografies parlen del buit del contingut d'alguns espais, és el propi buit el que ens remet al seu contingut. No són llocs morts. El canvi que ha donat aquest aspecte desèrtic, obsolet a aquests espais, és el mateix que ens parla de la seva vida. Les seves imatges no representen un ens inanimat. El desús, l’abandó, no solament ens remeten al trànsit i al moviment que en el seu dia ocupava aquell espai, sinó al desplaçament de l'activitat a un altre lloc, doncs l’energia només es transforma. És la pròpia inèrcia vital la que ha generat l'espai, i els espais que per l’ús i el canvi hem condemnat al caos, tornen a mostrar-se, ara a través de la mirada de Concha Pérez i en forma de fotografia.

Podem considerar que la dissociació del contingut i el contingent genera quelcom estrany. El flux de la vida, la seva evolució, els canvis diaris, produeixen inevitablement espais als que allò que els donava sentit pertany ja a un temps passat. Les fotografies de Concha Pérez mostren l’estranyesa de la vida en el present dels espais oblidats pel transcorre del temps.

Què passa quan un espai present és habitat pel passat? Com se'ns mostra aquest lloc en el que conviuen dos temps distints? Probablement fantasmagòric, emetent inevitablement un excés de sentit, imprimint en la imaginació de l’espectador una imatge del que allò va ser, apareixent-se contínuament, de forma involuntària i impossible de controlar l'espectre de la realitat que en el seu moment va habitar l’espai donant-li sentit.

Segueix una escola sent una escola malgrat el seu total desús actual? De què parlen els micròfons d’uns conferenciants inexistents? De què serveix que les taules segueixin tan ben ordenades si no hi ha ningú a qui alimentar? Sembla que alguns dels elements introduïts digitalment per l’artista en les fotografies ens parlen d’aquest espectre, de l'estranyo del lloc en desús, abandonat. Aquest efecte queda encara més accentuat por la dificultat de discernir el que és real i el que és manipulació.

Es tracta en definitiva d'un joc dialèctic entre les essències i les aparences. La tensió entre el que és, era i aparenta ser, es ressol finalment en la conclusió de que les coses són perquè nosaltres fem que siguin. El que ens queda d’aquests espais, que són a la vegada que eren, és la qüestió que Concha presenta tancat per una gran capacitat tècnica i un notable sentit de l’enquadrament, un domini absolut de la percepció de l'espai.